Hi ha una fàbrica que talla cames,
i és de la meva propietat.
Herència familiar.
Coch Elias S.A.

És útil, perquè em permet viure de rendes,
tenir un columpio i no saber donar-hi una volta sencera
—com aquell, que deia que n’havia donat dos i jo veia el columpio donar voltes fins a quedar completament lligat al pal de dalt—
ni caure a terra de genolls i pelar-me’ls
davant la mirada arrugada del parc.

És útil quan et falten set passes per arribar a la porta tancada del despatx amb el teu nom gravat que amaga un gos negre que borda i li cau una mica de baba.
Sense cames i amb la ferida encara oberta —se me’n van els organs i em disseco per dintre— si m’arrossegués fins a tocar la porta, la molt puta, no s’obriria,
perquè no em quedaria força, cap motxo s’empassaria la barreja de sang i pols que impregnaria el terra.

És útil quan vull dir-te algo i el tall cicatritzat, encara recent,
em modela la cara de jamfribógar
i em surt veu de pel·lícula
cutre, parlo com si fos subnormal.
I te n’adones i voldries tenir l’Archibald, dur com una pantalla de trenta polzades, però em tens a mi, tou com un ninot d’aquests de drap, que la nena grassa agafa pel coll i li fa xocar el cap contra el terra.

Útil, perquè no puc sortir de casa —ara ja visc a la fàbrica—
i veig el carrer a través dels horitzons de la persiana.
No sé què hi ha a les golfes. 
Abaixo les pestanyes i tinc un parell de gossos, dels quals només en veig els ulls i les dents: un per cama, mossegant-me els bessons.
Crido, però m’estiren i m’arrenquen les cordes vocals i no se’m sent.



Avui, però, ha vingut el Victimisme a la fàbrica, ha vingut amb la policia, m’ha dit no tinguis tant de rollo, me l’ha tancat i ha fet fora tots els meus treballadors.
Que vagi a viure sota un pont, que això fa massa que dura, que em deixi de merdes, que no s’hi pot entrar més, que està infectada per una plaga de rates o algun insecte, m’ha dit, exòtic que s’ha menjat tota l’estructura: pot caure en qualsevol moment.
Que ell ja es queda consolant els pares i que ja els hi portarà flors.
Vaja, que me n’oblidi.

M’he tret el mono i se m’ha arrencat la pell —havien quedat enganxats—, he plegat la barreja, m’he recollit els òssos i els he deixat a puesto.

Ha sonat el mòvil. L’he agafat. M’has preguntat on ets? i t’he dit ja vinc, espera’m, que ja vinc corrents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s