Una declaració polèmica de Sean Steamway

Sean Steamway diu: “El poeta que no s’entén és el gran poeta: amaga amb l’obscuretat de l’expressió la no-idea”
“Tots?”
“No tots”
“Quins?”
“De moment jo”
Valorem aquestes declaracions en el seu context, Sean Steamway és el president del club de fans de Sean Steamway i l’únic que ha clicat m’agrada a la pàgina de facebook d’Amics de la no-idea. Sean Steamway treballa la no-idea en poesia, narrativa, teatre, cinema i televisió i fires de poble. Entén la poesia com l’expressió del nen interior. L’Església de la Noidea es farà popular a la vida paral·lela de Sean Steamway #1148 només en el cas que la seva mare, en aquella dimensió, sigui un peix. I el seu pare un eriçó de mar.
En cap cas, Sean Steamway és un personatge inventat per transmetre idees, amb el pretext que no les dic jo, sobre aquest tema tan preocupant i polèmic. De fet, conec a Sean Steamway des que era petit. Erem veïns i va guanyar-me inmerescudament en un premi de l’institut amb el poema “No”(1).  El conec tant, i és tant real, que se’l pot saludar quan surt a córrer al voltant del parc de la ciutat on viu ara els diumenges. Si el punxes sagna i si li dius que és un mal poeta quan ell t’ha demanat que cremis tota la seva obra s’enfada. Si li dius que és un poeta pèssim i que la no-idea és una merda s’enfada encara més i t’escup.
Gràcies a tots aquests arguments puc assegurar que Sean Steamway existeix realment i que no me l’he inventat. Seria molt graciós que algú cregués que les paraules d’en Seany són meves, perquè no ho són. Jo sóc el que manté el diàleg amb ell en aquestes declaracions.

Només en el cas d’una malaltia greu jo hauria escrit el que va dir en Sean Steamway.

(1) El poema presenta una forma molt avantguardista (a) i avança el que serà la no-idea: 

“la mare em diu no
el pare em diu no
la profa em diu no
el metge em diu no
el policia em diu no
la tele em diu no
el grapes diu meu
i no és veritat que sigui seu
així com volen que vagi pel món?
li dic no al lleó
que se’m vol menjar.
li dic no al cargol 
que em vol avançar.
li dic no al mussol 
que em vol despertar.
li dic no al camaleó
que em vol despistar
així com volen que vagi pel món?” 


(a) Els professors, meravellats pel poema van decidir presentar-lo a un concurs local, que va guanyar la poeta del poble amb el poema “les flors”. Segons el jurat el poema és una xarxa on queda recollit el més clàssic i el més modern de la poesia:

“Em moro quan les flors
neixen dintre meu.
mh, que suggerent:
una flor obrint-se
a l’abella,
esclava furtiva,

que en vol
només el
pol·len,
dolça metzina
de l’ànima
cruel.
Vigila abelleta, 
perquè les flors
no estaran sempre
obertes.” 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s