D’alguna manera retallar la prosa és una merda

i no acabo d’entendre per què per fer un poema en català un ha de fer veure que enganxa versos l’un sota de l’altre com si enganxes els retalls de notícies del diari que m’interessen en un full blanc din-a4.

És a dir,

perquè no trenco els miralls plens d’ulls que sota la pell, a les profunditats del cervell, m’envolten? Perquè per fer-ho hauria d’obrir-me el cap, amb un bisturí, per exemple, i abans de morir-me, travessar corrent la matèria gris, cada cop més densa, tant que pràcticament quan em trobo a les portes dels miralls plens d’ulls vaig a cegues.

El problema és que si arribo als miralls plens d’ulls abans de desagnar-me i els trenco seré davant d’una ombra que s’assembla a mi. I dic una ombra perquè sembli poètic, però em refereixo a un jo decrèpit, fet un fàstic. Se li marquen els òssos, està assegut i els braços li envolten les cames per sota els genolls. Qui sóc jo, si és que aconsegueixo arribar-hi abans de morir desagnat, per dir-li va, surt, que ja se t’ha acabat la condemna, t’estan esperant amb càmeres i micròfons allà a fora perquè parlis i et mostris sincer. Volen saber com ets. Què collons ha de dir després d’estar tancat tants anys! A quins cretins

No, ni de conya.

Seguiré retallant prosa,

fent veure que faig poemes,

que sóc sincer,

que m’ho passo bé,

fent el capullo,

mentre em consumeixo

sol,

allà sota,

tancat pels ulls plens de miralls.

No crec que deixar de fer retalls valgui tant la pena.