Veure encara el monstre

Avui he vist el monstre un altre cop, quan he obert la porta de fusta que té una marca de cop de puny. L’he obert i me l’he trobat just al darrere, mirant-me amb els seus ulls de color de fang. Quan m’ha vist ha somrigut i se m’ha acostat, m’ha clavat les ungles endins, travessant la pell de l’abdomen, fins que ha obert un forat prou negre com per no voler entrar-hi.  El forat m’aspira dins seu i la foscor s’omple del que era meu quan era petit.

El paper amb boles vermelles, grogues i verdes recobreix les parets i torna a estar pintat tal com ho recordo. Hi ha un nen a sobre del llit, tapat amb els llençols fins al nas, que em mira. M’assec al llit i jo també el miro. Li pregunto si encara està enfadat.

Jo no estic enfadat. Els crits arriben sempre del sostre.

A aquell l’aniré a veure més tard, però tu com estàs?

Bé. La mare està dormint.

I el pare?

També.

Com ha anat el dia?

No me’n recordo.

El vull abraçar, però no ho faig, perquè no sé si m’acceptarà.

Saps que t’accepto, no?, li dic jo al petit.

I per què no m’hauries d’acceptar?, ho diu i s’adorm.

El que tenia davant dels ulls desapareix i l’habitació s’omple (tot surt encara del forat obert a l’abdomen) del que era meu d’adolescent. Les parets són de paper verd i les prestatgeries són rectes i només permeten una filera de llibres. Hi ha un noi de cabells llargs i amb barba assegut al llit. Al voltant del cap hi té cent línies rectes, desperdigades. Li dic:

Ets tu el que crida?

Sí.

M’ha costat temps veure que tu i jo ja no som el mateix.

Sí que som el mateix, encara, diu sense mirar-me.

Tu no t’hauries fet mai un tatuatge.

I tu no seguiries donant cops a les portes quan la ràbia se t’acumula.

Parteixo de tu, però ja no sóc tu. Sóc aquí, per dir-te que no vull ser el monstre en què ens convertim de vegades.

I què vols que hi faci jo? Controla’t.

No puc, perquè et sento a tu donant cops a les parets i cridant. Això m’irrita molt.

La vida és una merda.

No, no ho és i cada vegada que ets tan negatiu i parles per la meva boca ens acostem a la mort i al pare. Confia en mi i el futur.

Fes-ho tu també, no?

Per això sóc aquí. Pensava que la cosa venia d’abans, però no, abans només érem un nen. El buit que sento a la panxa és el teu, convertirem aquest monstre en el pont que ens unirà. Hem d’evitar acabar convertir-nos en el pare, encara que sembli inevitable.

I com ho hem de fer? La meva vida és una merda.

No, no ho és. Mira, li dic obrint la finestra que dóna a la galeria. Sents aquest aire?, em diu que sí i obro ara la porta de l’habitació, sents aquests sorolls? Tot seguit obro el llum i l’assenyalo: som el monstre i, amb la llum encesa, som inofensius. Seguim en contacte, d’acord? Avisa’m cada vegada que sentis el buit.

Marxo per la porta i el buit desdibuixa l’habitació, tot el que era meu m’entra per l’abdomen i se m’ordena a dins. El forat de la panxa se’m tanca i se’m cicatritza a l’instant. Em dirigeixo a l’ascensor que em durà a la porta de sortida del meu cervell. Respiro i sóc a casa, tots els meus jos hi som. No hi ha el monstre; el monstre, ara, és un pont que ens travessa les habitacions.

Una resposta a “Veure encara el monstre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s