Camino per la línia d’ombra que projecta la tanca de la carretera.

Creuem el pont que ens du al mar a la Mar i a mi. Ella dorm i descansa embolicada dins el fulard.

La línia esquerda la vorera i el negre separa les formes concretes. La carretera i, a sota, a la dreta, la via del tren.

Poca gent vol pensar en les coses profundes i els meus peus ja no les eviten sobre l’abisme.

El fang negre i profund que emergeix de l’esquerda m’atrapa.

Busco respostes al meu dia a dia i caminar a prop del mar sempre me les acosta. Les onades creixen i moren als meus peus, desfan les densitats d’aquells pensaments que els creix el gep.

El fang em té agafats els peus com l’esclau que treu les mans per la reixa d’un vaixell.

Avancem a poc a poc, avancem pel cantó més fosc, i, a sota, l’abisme que esquerda les dues realitats.

La profunditat de les coses fa aquesta olor com d’antic, perquè hi és de sempre. Olor d’antic, com el bosc ocre mullat. Hi era abans de la Mar i hi era abans de la meva arribada al món. Hi ha estat sempre.

¿He dit que camino descalç? Camino descalç i el fons del buit és fred. El cos em tremola i se’m bifurca en pensaments que es trenquen i s’espedacen, cada cop més petits. Camino sobre el negre i puc notar els trossos glaçats de vidre que se’m claven als peus i que em diuen penses massa. Els vaig deixant enrere.

La Mar em mira i els seus ulls no tenen fons. Al final de la línia veig el mar.