Sóc a l’habitació. Al cementiri.
Entre els cadàvers que hi he anat abocant al llarg de tots aquests anys, busco aquell cos que encara aguanti el tipus. Una bombeta intermitent. Tot el que hi ha són éssers a mitges, descompostos pel pas del temps, enterrats per tones de paper en blanc i bolis bic amb la punta trencada. Remeno, aparto tants fulls com puc, però no serveix de res. No en trobo cap que em serveixi.
El pitjor de tot és que tots aquests cossos que alguna vegada havien significat per mi alguna cosa, que vaig abandonar a la seva sort sabent quin seria el seu final, ja no m’importen una merda.
Però aquí segueixo. De genolls i amb el paper blanc que em talla les mans cada vegada que l’aparto. I sé que aquí no trobaré res. Res que valgui ara mateix la pena.
Fa estona que les meves mans funcionen com una pala. I cada cert temps topen amb un cos pesat. El desenterro i, en veure realment de què es tracta, el llenço a l’altre costat de l’habitació. Segueixo excavant.
He arribat molt avall i les meves ungles trencades i brutes de terra topen amb un altre cos, menys lleuger, menys blanc. Una olor a mort em fa vomitar sobre el cos mig enterrat. Segueixo excavant i aconsegueixo treure’n un braç. Desenterro fulls de paper blanc, que van omplint de sang l’habitació, aparto els bolis bic sense punta, fins que veig la cara de la meva nova descoberta.
Sóc jo, divuit anys, sense barba, ulleres amb mitja muntura, cabells de ni fu ni fa, aquell somriure que jo tenia d’idiota. Me’l quedo mirant. La pell blanca ha començat a descompondre’s, els llavis morats. Els ulls oberts com dos boles petites de vidre. Així que ell també s’ha mort. Què et deies per acabar així? Li pregunto, agafant-li la barbeta i encarant-lo cap a mi.
Què hi faig aquí encara? Per què hi torno? Què hi busco?
Roger Coch 