La carn i els ossos

carn ossos

I.

Parets de carn, pell suor, òrgans,

ossos lligats per un fil prim, com llaunes contra l’asfalt,

presó d’idees que neixen al ventre, s’ofeguen abans de surar a la mandíbula i rasquen les parets de l’esòfag (que és per on pugen),

un mòbil d’extremitats desconnectades del tronc, gotegen sang vermella, i a dalt de tot el cap amb els ulls en blanc i una cinta automàtica travessant pel mig del cervell,

una esfera negra dins les dorsals, que s’expandeix i em corba l’esquena i fa un mal que t’hi cagues,

desert d’aire, només sorra, la mort vesteix de blanc, està contenta i espera. Per què vull el nas si els canals d’entrada i sortida d’aire estan tancats? Per què el vull tenint el túnel àrid que és la boca?,

òrgans morats de l’esforç, tancats en cambres fosques, alimentats amb l’aliment dels animals.

Idees, desitjos, culpa, no m’ho mereixo, projectes: fan cua dins la presó de carn, volen sortir, duen el passaport a la mà, i no els vull atendre: millor fer el manta, millor fugir a poc a poc d’aquesta vida, sense fer soroll, per la porta del darrere.

II.

El futur, el tinc lligat a l’intestí, que l’envolta i l’asfixia. Et vull controlar i te’m moriràs a les mans.

III.

Per què sóc aquí? No en aquesta vida, sinó ara i aquí. La resposta resta sota el meu cervell que, com una pedra cada vegada més grossa, l’aixafa.

IV.

M’he alçat i l’esquena se m’allarga. M’havia crescut recargolada, estava convençut que era més baixet, perquè els nens en general són baixos. I ara se m’estira, m’he alçat ferm i sento tots els queteclecs, el badall dels ossos de l’esquena, de les espatlles, del coll. El badall de l’organisme que encara va en pijama. L’aire surt. I penetra i la vida segueix, aquest no ha estat el meu últim alè. Des d’aquí dalt ja no veig tantes papades ni barbetes. Veig ulls que em miren a la mateixa alçada, un fil que surt i em lliga als ulls dels altres. I parlo i no tremolo. I ja no tinc els dits morats dels fils de titellaire. La vida sense fils, sense equilibris, sense la meva presó de carn en tensió. No m’atrevia a dir és meva i ara potser tampoc. Però m’he alçat i les cames es mantenen fortes, amb els ulls llunyans, amb la columna vertebral com una serp que repta cap amunt, cap a les estrelles. Falta molt poc per dir és meva. Tinc el crit a la gola, preparant-se per al tret de sortida. Què em falta? Em falta escriure ARA!

(Foto: Muriel Villanueva)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s