Tinc el crani envoltat de fang,
com una màscara.
El rei de fang, em deien.

Vaig sentir un crec,
com una esquerda en un mirall.
I a aquest crec el van seguir més crecs.

Un munt d’esquerdes
van aparèixer en el fang com un riu sec
i un fil de llum em va rascar els ulls.

Un dia un dels trossos va caure, em va caure de la cara,
va caure de la cara cap a terra i es va esmicolar
i els meus peus trepitjaven el fang, perquè estava dret
i els meus peus sentien els trossets de fang clavant-se.

El meu ull dret, que era el que havia quedat lliure, es va obrir
i vaig veure el cel i vaig veure un camí de terra davant meu.
No vaig fer res més que caminar,
clavant-me els trossets de la màscara de fang,
anava caient en trossets petits de fang ressec.
La sang de la planta dels peus regava la terra,
i sentia que valia la pena sentir que avançava.

Al final del camí hi ha un mirall,
un rectangle amb les puntes gastades,
dins una habitació blanca i circular.

Els palmells de les mans oberts,
davant dels ulls, que s’obren.
Entre els dits s’escola la foscor.