La mà blanca

M’ha tapat els llavis una mà blanca.

La mossego i és de goma. Prové del meu esòfag.

Surt cada vegada que vull parlar

de per què em fan mal els ossos.

La mare deia, cada vegada: «ui, sí, pobret.

Ell i el seu trauma». I jo callava.

I alguna cosa se’m cremava a dins,

perquè l’aire del nas era calent.

Una llavor al meu ventre, blanca.

I ara la mare no hi és. Bé, diguem que no hi ha a prop

la titella que m’ha fet de mare des de sempre.

Hi ha la llavor a la panxa. Ha fet arrels blanques.

N’ha sortit un braç llarg que aparta els òrgans

amb la mà i que m’arriba a la boca.

No hi ha espai per a paraules.

Hi ha la mà. Els meus ulls blancs

busquen culpables: «ets tu qui em bloqueja».

La sala és buida. Sento com ressonen

les meves passes en les parets blanques,

mentre assenyalo amb el dit índex.

«Al costat del dolor dels altres,

el meu lament val poc, però és el meu».

I això no hi ha mà que ho aturi.

Encara que tapi la boca amb el palmell

la massa espesa de paraules s’escola

pels dits oberts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s