No tinc els ulls preparats encara

De moment, la meva vida té forma de columna vertebral desencaixada.

La recorro amb els peus descalços, fent equilibris amb els braços.

Hi ha dies que es doblega i, amb un cruixit d’ossos, el final del camí s’acosta.

 

Hi ha una boira amb gust de cansament espès.

Hi ha dies que s’allarga, la columna, i casualment són els dies en què m’adono que respiro.

La boira s’esvaeix i veig només les vèrtebres que trepitjo de colors sense forma.

 

I encara aquella sensació de seguir la cadena que prové dels pares i acaba a la tomba.

No em rellisquen mai els peus, és igual si voluntàriament, cap a l’abisme negre de sota.

Com sabré quant hi ha de la columna vertebral al terra? Cent metres? Un centímetre?

 

Sé que la resposta no hi és, en les arrugues que s’acosten.

Sé que la resposta es troba just als peus. Però no m’aturo.

L’abisme és un mirall i no tinc els ulls preparats encara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s