De moment, la meva vida té forma de columna vertebral desencaixada.

La recorro amb els peus descalços, fent equilibris amb els braços.

Hi ha dies que es doblega i, amb un cruixit d’ossos, el final del camí s’acosta.

 

Hi ha una boira amb gust de cansament espès.

Hi ha dies que s’allarga, la columna, i casualment són els dies en què m’adono que respiro.

La boira s’esvaeix i veig només les vèrtebres que trepitjo de colors sense forma.

 

I encara aquella sensació de seguir la cadena que prové dels pares i acaba a la tomba.

No em rellisquen mai els peus, és igual si voluntàriament, cap a l’abisme negre de sota.

Com sabré quant hi ha de la columna vertebral al terra? Cent metres? Un centímetre?

 

Sé que la resposta no hi és, en les arrugues que s’acosten.

Sé que la resposta es troba just als peus. Però no m’aturo.

L’abisme és un mirall i no tinc els ulls preparats encara.