Ells ballen al voltant d’una foguera

piquen de mans, canten

és de nit

i les espurnes del foc substitueixen les estrelles

jo sóc incapaç de riure, de cantar, de ballar, de picar de mans

sóc incapaç de ballar al voltant de la foguera

m’he enretirat una mica del grup

i dels meus ulls hi cau l’abisme

on s’acaba la muntanya

una caiguda llarguíssima, fosca,

més avall, més profunda

del que la meva ment pot imaginar

empasso saliva

perquè allà baix veig com alguna cosa es mou

potser l’aigua d’un llac

potser un monstre

potser les dues coses

i sento que el meu temps s’acaba

i que mentre els altres canten i ballen

a mi se m’acaba el temps

i que quan l’aigua pugi

perquè algun dia pujarà

morirem tots ofegats

sóc incapaç de plorar

tot i que veig el futur claríssim

sóc incapaç de plorar

i els sento dansant

ballant i cantant com energúmens

sense consciència

del que realment està passant

aixeco els ulls cap al cel

està fosc, està apagat

perquè ni els estels volen ser

avui aquí amb nosaltres.