Al final és tan fàcil com trobar el fil, seguir un pensament. Apuntar-lo. I el full en blanc deixa de ser-ho. Si realment el full en blanc és un problema guixa’l, fes una ratlla, apunta una paraula inventada o posa-hi «hola». No és casualitat que comencin així la majoria de diaris. Es tracta d’estirar del fil sense tornar enrere. Mirar endavant i enfilar el camí. Ja ho diràs d’una altra manera, quan hi tornis, quan sàpigues com acaba. Confia en què ja tornaràs a passar per aquí. A mi la pàgina en blanc no m’intimida especialment, perquè no crec que sigui aquest el problema. A mi el que fa que em costi posar-me a escriure és la mirada «dels altres». I ho poso entre cometes perquè és meva i només meva.

Si acosto l’orella a dins del meu cap, puc sentir la veu d’algú que s’assembla a mi dient-me: vols dir? Què pensaran els altres, quan et vegin escriure totes aquestes tonteries? Si que et creus important, diu, que escrius com si li hagués d’interessar a algú. I coses per l’estil. Però és que aquesta vegada tinc necessitat de comunicar coses, d’explicar-les, per explicar-me-les a mi mateix, perquè vagin quedant fixades en algun lloc i s’ordenin soles. I si algú s’ho llegeix i li pot servir o interessar, doncs endavant, però ja no depèn de mi. És una mica aquest el tema amb l’escriptura: no enfocar la mirada cap a fora, per tal de fer-ho bé i que t’acceptin molt i que pensin «oh, que ben escrit», sinó enfocar-la cap endins, cap al pou d’on surt la veu (no la de dins el cap d’abans, una altra de més profunda, que sol ser més greu), que s’expressa quan té aquesta necessitat de sortir. Escriure és agafar la galleda i anar fent sortir l’aigua del pou per abocar-la a la terra. Sí, el resultat, el text, serà una mica caòtic i si te’l mires gaire estona potser et desanima, però és l’única manera d’aconseguir un text amb vida, que bategui a les teves mans. Si no t’embrutes, la terra no donarà cap fruit. Tu només, com a escriptor, ets qui es cuida que tot funcioni.

Començar és fer el pas, deixar enrere aquest futur de merda que anem projectant, en què tothom se’n riu de nosaltres. Començar és confiar en què això no passi. Que ens deixi d’importar si el que diem és interessant o no i simplement dir-ho. Començar és atrevir-se a marxar de casa, amb quatre duros a la butxaca i sense tenir ni puta idea d’on aniràs. Però sempre arribes a algun lloc, perquè aquesta és la naturalesa del viatge, desplaçar-te d’un lloc a un altre, i el camí agafa forma sol. Per això és important començar i no quedar-se paralitzat davant tot el que pot passar. Començar és viure i deixar que les coses passin.

M’ha costat dos mesos i una setmana escriure aquesta primera entrada. I ara que ja ho he fet, veig un camí més clar dins el meu cap. Se m’acudeixen moltes idees, perquè he tret com un tap i ara l’aigua acumulada surt a raig. Suposo que cada cop hauré d’anar més a les profunditats del pou i no sé què construiré, ni si acabaré arribant a algun lloc, però, hòstia, val la pena intentar-ho.  Al final, el que vull és que l’aigua del riu que em va per dintre corri, sense que calgui fer-ho bé, sense que calgui dir res de gaire important. Només abocar pensaments i, després, donar-los forma (com he fet amb aquest primer text, que s’assembla només en essència al que vaig apuntar a la llibreta).