Fa poc vaig adonar-me d’una cosa molt simple: que la veu escrita és una veu. I que, per tant, funciona exactament com una veu. Té les seves tensions, s’expressa de manera més superficial o més profunda segons el moment o l’emoció o a qui s’adreça la persona que escriu i, sobretot, prové del cos.El cos pot expressar-se de moltes maneres, però l’escriptura permet canalitzar tot allò que va passant per dintre per tal de portar-ho fins a fora. Al final, posar-se a escriure és buscar la font d’on surt l’aigua. Jo em vesteixo d’explorador, d’aquell que busca rius subterranis per tal de bombejar l’aigua fins a l’exterior. És una feina bruta i cansada, de vegades cal passar per llocs difícils i en molts casos la por a no poder tornar fa acte de presència. De fet, aquesta por hi és sempre. Però cal baixar tan avall com calgui, si es vol escriure, tan avall de la cova que és el nostre cos i buscar allò que cal explicar amb insistència, que tindrà forma d’aigua. Els exploradors de l’aigua sabem que aquesta ens parla, ens parla d’una manera molt concreta si acostem l’orella a les parets de roca per tal de sentir-la. El silenci ens acompanya la major part del temps, però no defallim.

Els exploradors de l’aigua portem sempre una llibreta a mà i un boli de tinta del color del vi (com el mar dels grecs) que no s’esgota mai, perquè l’omplim de la nostra pròpia sang cada nit. Ho apuntem tot. Totes les possibilitats que se’ns acudeixen, tot allò que ens sembla que sentim. No deixem cap part de la pàgina en blanc. Ho apuntem tot, perquè sabem que tot és important, que fins i tot el més mínim detall és una pista. Quan per fi trobem el riu subterrani apuntem les coses que ens diu, la veu del riu. No sempre amb exactitud, però provem de ser fidels (sabem que quan pugem a la superfície passarem a net aquests apunts i es convertiran en un altra cosa. No donem gaire importància al que apuntem, perquè tampoc ens hi veiem). Podeu imaginar que el nostre cos per dintre no és agradable, però és l’únic camí. Fa pudor, és llefiscós, hi ha tensió per tot arreu i molta foscor. Molta foscor. La nostra llanterna, la que fem servir tots els exploradors de l’aigua, la d’ús reglamentari, no és gaire potent i de vegades empitjora les coses, perquè converteix en ombres coses que no farien tanta por si les poguessis veure bé. Però és l’eina que tenim. I, a més, l’aigua ho neteja tot quan surt.

Què passa quan trobem l’aigua? La  millor part de totes: els exploradors de l’aigua construïm el canal per on la farem sortir, que bàsicament és el camí per on hem arribat fins a ella. És una obra d’enginyeria una mica rudimentària, al final és la feina d’una sola persona, però fem emergir l’aigua fins a la superfície, fins que es vessa en el paper i es transforma en riu. L’aigua té prou força com per arrossegar-nos a la superfície, com per fer-nos sortir del cos. Hem de confiar que tindrà prou força, perquè si no ens quedaríem atrapats. El riu que es formarà potser serà estrany, no ho negarem, o descompensat en alguns trams, però serà el nostre riu.

I quan el veus allà al teu davant, i estàs tot xop, i suat, i cansat com si t’haguessin aixafat viu diverses vegades, de tant d’esforç que has fet. Llavors se’t dibuixa un somriure a la cara. I l’acceptes i penses aquest és el meu riu i aquesta és la forma que té. T’ha costat tant fer-lo sortir del cos, que veure’l a plena llum del dia t’ho compensa tot. T’ha sortit del cos, és el teu riu. I, des d’aquí, amb la cara bruta, però amb aquella sensació d’alliberament de quan has fet un gran esforç, et disposes a escriure a la teva llibreta el que veus. La mateixa història que et cantava la veu des de dins del cos, la cançó que et va permetre arribar fins avall, a la foscor. Ara, però tens una perspectiva nova i la cançó sona diferent. Expliques el mateix que vas sentir, però el color que agafa és nou. Sents el vent a la cara i ara comença la part reposada del viatge.

(Aquest text, per exemple, tenia una forma inicial, unes primeres notes que establien el camí a seguir,però que no m’acabaven de funcionar. Ha estat tornar-hi i hi he passat per sobre i aquelles notes inicials m’han servit per trobar la forma definitiva. És necessari tornar als textos amb una perspectiva nova. La reescriptura ens salva com a escriptors).