No-escriptura #3: El temps passa massa ràpid


El problema no és el temps. El problema no és l’hora que necessites dedicar-li cada dia, aquella que podries treure de tantes altres coses que no serveixen i que fan que la vida sigui cada cop una mica més grisa. Agafa’t quinze minuts. Ho fas cada dia per tantes altres coses ni tan importants ni tan transcendents com l’escriptura. Saps, però, que aquests quinze es transformen en quaranta i després en cinquanta o seixanta, que quan entres ja no pots deixar d’escriure i que quan no deixes d’escriure els textos s’acaben. I es converteixen en allò que tanta por et feia: un text. Un text de debò, amb cap i peus i mans de text. I et converteixes en pare o mare d’una criatura que camina per si sola i que no (sempre) pots controlar del tot. Que ella va fent i tu vas darrere, perseguint-la, ordenant els petits desastres quotidians. Que si escrius l’alimentes i creix i es fa gran i com més escrius més saps que és impossible tornar allà on eres, quan et deies que no tenies temps per a res i, per tant, no escrivies.

Però arriba un moment en què t’esgotes, perquè escriure cansa a tants nivells que no val la pena ni enumerar-los. De vegades t’encalles, perquè no saps si el teu text és prou bo, si realment valdrà la pena seguir-lo alimentant amb més paraules o si val més tancar-lo en una capsa fins que mori i no deixar-lo mai a la vista dels altres. Però se t’escapa que ja no és teu, que ara té vida i cames i que se t’escapa. Que pots retenir-lo, però que el destí dels textos és marxar de casa, algun dia, quan els consideris preparats (encara que una part de tu sap que això sempre serà impossible). I de vegades el text torna en forma de llibre, de vegades torna per quedar-se un temps, vivint altre cop a l’habitació on va créixer i que no has canviat ni una mica, perquè et necessita allà per cuidar-lo una mica més i per preparar-lo per a la vida. De vegades, els textos s’enamoren de les persones que els llegeixen i ja no els veus més i només et queda el consol trist de saber que és feliç a casa d’algú altre i que allà el cuiden i que allà se’l fan seu. Passi el que passi només esperes que et recordi. Al final ets aquell que un dia va dedicar temps i paraules a fer-lo créixer, sense esperar, de fet, res a canvi (més enllà d’un cert reconeixement, potser la més efímera de totes les coses que esperen les persones).

El problema no és el temps, doncs, perquè el temps passa, baixa com un riu per sota els nostres peus i l’únic que has de fer és decidir si els mulles o no, si et deixes portar per la força del cabal del riu o si t’esperes a la vora de l’aigua, pensant en tot allò que pot sortir malament a l’hora de cuidar el teu text, de fer-lo créixer. De temps, en tens, perquè estàs viu i estar viu vol dir tenir temps. Al final, el problema no és el temps, sinó la por de viure. La por de veure com el teu text et supera, se’n va, es converteix en alguna cosa tangible que no correspon amb aquella idea que te’n vas fer algun dia. Potser arribarà el dia que el veuràs morir en la memòria dels altres, potser perviu més enllà dels segles (potser se’t desconnecta el portàtil per accident i es perd per sempre el text que tant t’havia costat d’escriure). En tot cas, el problema és que esteu vius, si és que això és un problema. I que no sou el mateix cos, que sou dos cossos i dues consciències. I quan el tinguis al davant, ja a punt d’acomiadar-vos, i no sàpigues què dir-li —perquè ho diries tot i res sona prou contundent, al nivell del moment que esteu vivint—, mira’l: és el teu text, fixa’t en com li brillen els ulls, preparat per menjar-se el món i per viure en els ulls dels lectors que vulguin dedicar part del seu temps a conviure amb ell. No cal que diguis res, somriu-li. Fes-li saber que cada moment que heu compartit ha valgut la pena, encara que no sapigueu què passarà ni per on us duran els camins del món. Ni quins nous textos crearàs tu, ni quins nous ulls trobarà ell. Sou al davant l’un de l’altre i, sense paraules, te n’acomiades.

Una resposta a “No-escriptura #3: El temps passa massa ràpid

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s