No publico cap entrada que tracti de la no-escriptura des del dia 9 de gener. Just abans de començar a treballar a l’institut on soc ara.

Han passat cinc mesos.

El canvi de feina d’aquest curs, acabar la novel·la i deixar-la llegir, provar de reescriure el llibre de poemes, tots els textos que he fet per promocionar els meus cursos i tallers (on hi explico la meva manera de fer) i totes les notes de veu que tinc en un grup de Telegram amb mi mateix, esborranys de poemes que encara no he passat a net i que no puc ensenyar mai a ningú. I ser pare i tota la muntanya russa emocional d’aquest últim any.

Tinc prou excuses, me’n sobren, per justificar no haver escrit res en aquests mesos sobre no-escriptura al blog.

Per no haver obert l’aixeta de la meva veu escrita, i deixar que s’expressi com ella vulgui.

Excuses que, a la fi, no serveixen per res més que per justificar-me.

Sé que alguna cosa falla.

Observo si darrere d’aquestes excuses hi ha alguna cosa més, o si realment és que he anat desbordat de feina.

I resulta que, oh sorpresa, per descomptat que hi ha alguna cosa més.

Observo l’última entrada i ho veig: massa estructurada, massa deutora d’una idea. La jutjo i me n’adono que l’he jutjat tot aquest temps. Jo només volia fer notes sobre la meva manera d’escriure. Posar per escrit allò que explico als meus tallers i cursos. Allò que dic en general a tot aquell que em creuo pel mig i té la mala idea de dir la paraula “escriptura” o “tinc un projecte”.

La meva idea era fer notes, deixar anar la veu i veure on em portava. No res gaire llarg, simplement deixar per escrit els meus pensaments sobre la no-escriptura. Aquesta escriptura que neix de dintre i surt com un raig d’aigua cap a fora, emportant-s’ho tot al seu pas.

Com aquest post, que no té estructura ni en tindrà, perquè no el revisaré profundament. La meva intenció és que si llegeixes això, sentis la meva veu. Res més. No em sento còmode amb el to de t'”ensenyaré una cosa que no saps”, perquè bàsicament no crec que jo sàpiga les coses i tu no. Per mi ensenyar a escriure és ensenyar els camins que et porten cap a dintre, i acompanyar-t’hi. I que, en un punt determinat, siguis tu qui t’enfrontis als teus racons foscos, als teus fantasmes, a tu mateix. Tu sol. És el que après en els meus viatges, en els meus escrits, i és l’únic que puc “ensenyar”.

No em sento còmode posant-me per sobre teu. I en les entrades anteriors en algun moment sentia la pressió, auto-imposada, d’haver d’arribar a algun lloc. D’haver d’ensenyar alguna cosa. I ja no. Jo parlo, que em llegeixi qui vulgui i que arribi a la conclusió que vulgui.

D’alguna manera aquest post té la intenció de dir: sóc aquí, no he marxat mai. I no escrivia per aquests motius, per aquestes excuses. I les poso sobre la taula, perquè no em serveixen, perquè el que jo vull és escriure i deixar constància de les coses que penso, per si li serveixen a algú que vulgui escriure. Perquè és la manera que he trobat d’aportar alguna cosa més enllà de les meves històries. Escriure i ja està, i deixar que les coses passin. Escriure i no pensar. No hi ha res com deixar les coses per escrit, per adonar-te que sí, que pots fer-ho, que no, que no cal fer-ho prou bé. I que sí, que n’hi ha prou amb posar-t’hi. Que és igual si han passat cinc mesos, potser en passen menys entre aquesta entrada i la propera. Qui ho sap. Potser la gràcia és no posar regles al joc i escriure sense escriure. Sense escriure res de massa elevat, ni interessant ni res de res. Simplement no-escriure no-textos. Fer notes i deixar que creixin.

Seguir endavant passi el que passi, posant les excuses per escrit, per no amagar res a ningú. Fer llistes d’excuses. Perquè l’Algú que et llegeix (sempre acabes sent tu mateix) sap si li dius la veritat. I val la pena dir-la, i val la pena despullar-la i deixar-la per escrit. Per poder deixar-la enrere i seguir avançant. Per poder deixar de posar excuses, els cementiris en són plens, i fer alguna cosa amb la teva vida, a pesar de la teva vida i de tot allò que no et deixa escriure.