Escriure

És caminar per un laberint de pedres

un laberint d’aquests en què els murs te’ls fas tu

en què si volguessis podries simplement aixecar una mica el peu

i travessar la pedra per passar al passadís del costat

però no ho fas.

Construeixes els murs de pedra

i camines

camines pel passadís llarg que saps que porta al centre

un centre que pots veure

un centre que el tens a tocar

però camines i el camí se’n va

primer cap a la dreta

després cap a l’esquerra

i aquell centre que tenies tan a prop

desapareix

de la teva vista.

Com que fa poc que has començat a caminar

el tens molt fresc i pots orientar-te

saps més o menys cap on va

però el camí, el laberint

et porta per altres llocs

et porta a trepitjar terrenys que no hauries ni pensat que existien

que et porten lluny del centre.

Camines, cada cop més cansat i a poc a poc perds la fe d’arribar al centre

que sembla cada vegada més lluny

i cada cop hi ha més males herbes

cada cop més

que et dificulten veure exactament per on va el camí

és tan difícil de veure que fins i tot et perds

i ja no estàs segur

ni si estàs seguint un camí

ni si estàs en un laberint

ni si hi ha centre

recordes vagament que hi ha centre

però comences a no creure que hi arribaràs algun dia

tot i així camines

perquè tampoc tens l’opció de tornar enrere

has arribat a un punt que el camí només va endavant

que ja no hi ha punt de partida

que el tu que va entrar al laberint ha mort

i només quedes tu, que camines.

El cansament de les cames es fa insuportable, en algun moment

però tot i així avances, camines

perquè saps que en el fons, si hi ha centre, no pot ser gaire lluny

perquè ni tu existeixes ja, ni el laberint

i tens un record feble, un record com una escletxa

d’algú que un dia va entrar a un laberint

d’algú que perseguia un centre

i decideixes confiar i creure-hi

i comences a sentir que és a prop

i el dolor de les cames cau a terra

i vas més enllà

de la poca fe en tu mateix i en el camí

i al final, com qui no vol la cosa

com si fos l’únic final possible

la manera més natural d’acabar

el centre t’espera, i t’acull

respires i t’hi quedes

el gaudeixes

perquè saps que no era al centre

on volies arribar no era al centre

aixeques el cap

i veus un munt de pedres que fan formes

i veus les teves petjades que hi ballen

amb les pedres i les formes

i ja està

era això, escriure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s