Potser amb la inspiració és on soc més conscient de l’existència de les altres dimensions. He estat llegint el llibre Universos ocultos, de la Lisa Randall, on parla d’aquest tema i mentre descriu com poden ser aquestes altres dimensions (algunes minúscules, altres de gegantines, corbades, enrotllades, etc.) no podia deixar de pensar en l’escriptura i en aquesta sensació d’estar despert creativament, la sensació d’estar inspirat. Penso que tot parteix de la mirada atenta, en el sentit més ample: quan et ve aquella frase, el cos et porta a l’escriptura, i és una veu profunda que prové d’un lloc que no és el quotidià, que prové d’un altre espai, a través d’una esquerda, o escletxa o passadís a una altra dimensió. La part bona és que el podem recórrer, el passadís, que podem anar a l’origen de la veu. Abans, però, veure més enllà del que és aparent. És allò de no esperar que la inspiració vingui (perquè difícilment vindrà), sinó anar-la a buscar. Fer les connexions. Unir el que és extern amb el que és intern.

Podem veure molt més enllà de la superfície rugosa de la pedra, o de la silueta de l’arbre a mitjanit. Detalls que no quadren, històries latents, personatges que amaguen alguna cosa. El món és ple d’esquerdes a altres realitats, que la gent que escrivim materialitzem en textos. S’hi ha d’entrar, a les esquerdes; s’han de seguir les veus i buscar-ne la font. És així de fàcil i de difícil. Captar les altres realitats, estirar dels fils, seguir els camins. Uns camins que s’endinsen a unes profunditats que de vegades potser no volem recórrer, però que ens porten a algun lloc. Sempre. I quan haguem entrat, quan notem que volem seguir parlant de la pedra o de l’arbre, perquè d’alguna manera ens ajuden a parlar de nosaltres, és quan les barreres es dissolen i els bloquejos desapareixen, perquè no has de fer res més que seguir escrivint. És aquí que pots dir que estàs inspirat, que seria l’equivalent a dir que ets dins. No t’has mogut de lloc, però alguna cosa canvia. I les paraules surten soles i saps cap a on has d’anar. La inspiració es troba en aquest altre món, en aquesta dimensió oculta: la mirada és la porta d’entrada i l’escriptura la de sortida. Quan estem inspirats, quan som dins, ens venen idees que enllacen les imatges desconnectades que tenim al cap, sobre allò que volem dir. S’omplen els espais en blanc del que volem explicar. I com més escrivim més sentit té tot, perquè intuïm les arrels que van per sota. Només amb l’escriptura continuada podem anar il·luminant aquesta foscor inicial, tot i que tampoc ens podem flipar gaire perquè la llum és la d’una llanterna i la foscor seguirà sent immensa. Escriure és confiar. La llum la portem per dintre, i la combinem amb la memòria del que hem anat veient, que torna a quedar a les fosques.

Mentre el llapis o el boli corren sobre el paper, a més, el nostre cervell es va desencaixant i es destensa, i permet més espais en blanc encara. El cos també es relaxa. Ens deixem posseir per una veu de dintre. Sortim del temps quotidià, el temps extern, la voràgine, i entrem en un altre espai temporal, intern, tranquil. Percebem una altra dimensió, i ens hi quedem. Cal empènyer amb força, però, no tenir por d’entrar al buit, de saltar a la foscor. Un cop ho fem, el text surt. Simplement surt, sense necessitat que hi pensem gaire. Ja hi tornarem, des d’un altre lloc més conscient, més superficial, per tal de treballar-lo, per tal de veure que n’ha quedat del viatge. Des de la realitat superficial, directament, és molt difícil escriure. Cal baixar a les profunditats, a les arrels, perforar els espais en blanc i entendre’ls. Accedir a la dimensió fora del temps on ens sentim inspirats i tornar amb aquesta inspiració que ens il·lumina per dins, a escriure i a viure.