No-escriptura #6: Les altres dimensions (II)

L’escriptura és la porta d’entrada a dintre nostre. Escrivint fem evident les escletxes, les obertures de la roca. El nostre cos és ple d’esquerdes i és quan escrivim que apareixen, quan escrivim d’una manera molt concreta, quan escrivim amb l’actitud de ser honestos, de dir la veritat sobre el que sigui. Quan et perds amb el llenguatge o amb explicacions llarguíssimes del que vols dir, no hi ha esquerdes. Quan dius la veritat apareixen frases que no quadren, que provenen d’un altre lloc, de més avall, de més endins. I és des d’aquí, des d’aquesta altra dimensió que tots portem dins, que connectem amb el que és universal, com si precisament accedint a dins del cos el cos extern es desfés i deixés de tenir sentit parlar d’un jo a qui li passen coses.

Escriure des del cos permet dir la veritat, perquè no hi ha confusió. Les coses són tal com les sentim i la resta importa poc. Encara que siguis injust, escriu-ho, encara que faci mal. Justament no es pot accedir a la veritat de les coses, a les seves profunditats, sense una mica de dolor. És un procés que pot arribar a ser difícil, perquè implica desfer la capa externa de les coses, però indispensable per poder dir alguna cosa i arribar al lector. És un camí fosc cap a dintre, un camí ple d’arestes i d’ombres i estrany, perquè la veritat ho és, perquè els guardians de la veritat són fantasmes i monstres creats per protegir-nos de saber massa coses. Però, quan te’ls trobis, ja dins del passadís, mira’ls als ulls, i veuràs que en els ulls els monstres, dels teus monstres, hi ha una compassió infinita, hi ha un voler cuidar-te. Escriure fa mal, quan diem la veritat, però la veritat ens salva. Parlem del que parlem, cal ser honest i dir les coses. La resta, evitar els túnels.

Tanca els ulls, respira i deixa anar el text que vols fer. Deixa que sigui el que ja és. Dona-li forma des d’aquí, perquè no has d’anar enlloc ni aconseguir res, perquè dins seu ja hi ha totes les respostes. No hi ha temps, deixa que creixi, deixa que parli. Obre els ulls i escriu una primera frase, que potser et semblarà una mica forçada. És normal, acabes de començar i encara ets a dalt, trepitjant el camí d’entrada. Unes quantes més i quan no te n’adonis ja seràs dintre. I vindran els monstres, per evitar que entris i a demanar-te explicacions, com ho han fet sempre als viatgers que anaven més enllà dels límits. Més enllà, et veuràs en altres cossos, dins teu, i entendràs coses de tu que ni sabies que existien. La gràcia d’entrar al text, d’entrar en aquesta altra dimensió fora del temps: que no podràs parar d’escriure, perquè escrivint faràs el viatge, que quedarà com una transcripció allunyada del que has viscut.

La pàgina esdevé un reflex de l’altra dimensió, de la dimensió interna: el teu refugi on poder expressar-te, on poder fer sentir la teva veu, la teva opinió, el que penses, el que sents. Perquè la veu dels altres, perquè els sorolls del món queden mitigats. Fes la prova. Escriu i nota com el món s’atura, com el so de les tecles o del boli que guixa el paper t’hipnotitza i deixes de sentir la resta de coses. Com se’t desactiva la part racional del cervell i emergeix la teva veu, com una aigua interna que brolla i que cau sobre el paper, com un torrent d’aigua, i el mulla i el paper s’estova. I no pots parar d’escriure, no pots parar d’escriure i de dir coses. Aquest és l’objectiu i la meravella d’accedir a dintre, que l’escriptura es fa més fàcil i no veus textos ni paraules, sinó que et veus a tu, et sents a tu amb la necessitat de dir coses. I confies i deixes que s’ordeni i esgotes les idees. I penses que potser, de moment, no té sentit el que escrius (prové d’una altra dimensió, si és confús no passa res) i que, potser, repeteixes coses, però t’és igual, perquè saps que ja hi tornaràs, que ara el més important és deixar sortir el que portes dins, que la teva veu expressi allò que ha d’expressar. Que l’aigua ho arrossegui tot cap a fora, monstres inclosos, que recorri els passadissos fins a la sortida i que s’escapi com un riu, que agafa forma per si sol, sobre el paper.

La nostra veu transformarà el món, li donarà un color diferent. Serem nosaltres i les coses. Saber que la veritat, la dimensió interna fora del temps, és dins nostre ens fa viure d’una altra manera. Escriure ens transforma la manera viure, perquè som més humans quan vivim la vida des de dins, sense la voràgine del temps extern. La calma, mirar la realitat subjacent, veure més enllà de la superfície, ens permet tenir més perspectiva, i abocar-nos a la pàgina perquè la veritat no ens ofegui com una roca que baixa per un pou. Sentir les esquerdes al nostre cos, escriure per obrir-les. Aquesta és l’actitud que ens connecta amb la vida i amb nosaltres, amb la nostra veu, que és el que dona sentit a tot.

La nostra veu i el món, que es transforma.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s