Per què ens costa tant escriure?

Per què ens intimida tant el full en blanc?

Perquè no és el full en blanc el que ens fa por, és tot el que hi ha a sota. Com és que quan ens posem a escriure tenim ganes de sortir corrents de la cadira, com és que voldríem tancar els ulls i que el text que tenim al davant desaparegués? Molt sovint em pregunto per què pesen més les pors, allò que ens allunya de l’escriptura, i oblidem justament allò que ens porta a escriure. Aquella flameta inicial que precisament ens ha portat al davant del full en blanc.

El camí és el mateix: el que ens allunya de l’escriptura és el que ens hi porta, perquè el bloqueig creatiu el construïm nosaltres, és una manera de protegir-nos de fer-ho malament. Els monstres que ens assetgen quan escrivim (o quan creem qualsevol cosa) són una part nostra que fa tot el possible perquè no ens fem mal, perquè no ho intentem. Tanquem la porta i hi col·loquem al davant un ésser lleig i que fa por, per evitar que l’obrim en un moment de debilitat. La porta que du a la nostra veu. Per tant, observar aquests monstres i entendre per què són allà, què és el que ens fa tanta por, és el que ens portarà a escriure. Perquè un monstre enfocat ja no fa gens de por. Perquè si observem els ulls al Censor intern, al jutge, aquest desapareix.

Els monstres són diversos i cadascú té el seu: qui és massa perfeccionista, qui no pot assumir la mirada dels altres sobre el que fa, qui sempre posposa el seu text i, fins i tot, qui no pot parar d’escriure però no acaba de sentir mai la seva veu.

Sempre explico que tenim una veu. I escriure és posar per escrit aquesta veu, que crea la forma mentre surt, com l’aigua d’un riu. És des d’aquí des d’on podrem reduir les interferències (els monstres, el jutge, el bloqueig) entre la veu i el text. Com menys interferències tinguem més clara serà la nostra veu, més forta la nostra intuïció i menys dubtes, menys pors, i més escriptura.