El moment en què més necessito la mirada dels altres és quan acabo d’escriure un text.

Compartir-lo, que em llegeixin i que em confirmin que està bé, que val la pena.

Amb unes emoticones en tinc prou.

En el moment de tancar el text entro a la consulta dels dubtes, i m’estiro al seu divan.

Em miren, per sobre de les ulleres, els dubtes, i em fan que sí amb el cap, abans de llençar la seva pregunta:

—Vols dir que et llegirà algú?

—No ho sé —contesto—. Importa?

—Series aquí si no importés?

Em quedo en silenci, perquè té raó.

Els meus dubtes parlen amb indiferència, com qui va provant frases, per veure quina és la que funciona millor.

Les meves intuïcions, en canvi, són aquelles amigues que em munten una festa a casa i em cremen la cuina preparant el sopar, mentre els convidats esperen a fora. Però avui encara no us parlaré d’elles. Encara no.

Sempre m’he sentit idenficat més amb els dubtes, que es mouen neuròtics al meu voltant, calada rere calada d’ansietat, fent acudits existencialistes sobre la misèria d’estar viu.

Ahir vaig acabar d’escriure un conte que feia un any que se’m resistia.

El cos em creixia des de dins, se m’escapava per la punta dels dits. Havia aconseguit finalitzar la història i tot tenia sentit. Era una sensació meravellosa. I pensava que em costava concentrar-me, perquè sol ser veritat, però ahir vaig poder estar més de cinc hores seguides, amb petites interrupcions, davant la pantalla, escrivint, veient les imatges que la intuïció em dictava, com si anés col·locada, la intuïció.

I després el buit.

El buit de tenir una cosa immensa entre les mans que no pot llegir ningú, encara. El buit de pensar que s’ha de revisar, per tal que estigui a punt per les mirades externes. El buit de pensar que no hi ha ni hi haurà mirades externes, més enllà de la gent propera.

És una sensació de merda.

Jo ja he fet la meva feina: he viscut a dins del conte, m’he deixat portar, he jugat al joc que em proposava. Ara necessito que algú ho llegeixi, que algú altre viatgi al món que li he preparat. Tinc aquest dret, com a escriptor, que em llegeixin! Sense lectors som l’arbre que cau enmig del bosc sense ningú que el pugui sentir, som el so d’una sola mà que aplaudeix. Sense lectors, l’escriptura és una estupidesa, perquè jo ja l’he viscut el conte, els meus ulls són massa indulgents, massa sobreprotectors de la criatura que és el meu ego.

L’escriptor sense públic (aquella figura tan tràgica del segle XXI que s’estudiarà a les universitats de tot el món quan l’ésser humà hagi destruït el planeta dues vegades mínim), no té qui el critiqui, qui li expandeixi els límits, els horitzons, qui li digui que la seva proposta no està tan bé com li havia semblat, que la història no s’entén. Cal un “no” ben contundent per reafirmar-te en allò que fas, o per atrevir-te a explorar nous camins.

Probablament no l’acabarà llegint ningú, el conte, o molt poca gent. I què? Si ho fes per això, deixaria de fer-ho, perquè la vida m’ha demostrat que no era tan fàcil, que t’imprimeixin les paraules no vol dir res, o no gaire. Que la memòria dels lectors és fràgil i que a les xarxes hi cal un miracle perquè t’atenguin, perquè et facin cas.

I si no em llegeixen, puc ser escriptor? Puc anomenar-me’n? És difícil de convèncer algú, de convènce’m a mi mateix, que aquesta ha de ser la meva feina, que no faria res més a la vida que escriure històries, perquè les feines de debò venen embolicades amb paper de dubtes, que les feines de veritat amaguen una massa gris ben densa i amarga.

I a mi l’escriptura em liqua els dies i les hores.

Però potser la falta de lectors és la prova definitiva del compromís amb l’escriptura. La resistència definitiva davant de la temptació de ser conegut, d’imprimir la veu en un llibre, com si això signifiqués alguna cosa. Serem com els que envien senyals de ràdio a l’espai exterior cada nit, com els que es fan el llit pel matí i es planxen les camises, com els que cuinen en trenta minuts el que menjaran tota la setmana.

Seguirem escrivint, a pesar de tot.