Les intuïcions #2: desposseïts del temps

Volia parlar del temps avui. Però només me’n surten coses òbvies.

Que no tenim temps, que se’ns queda a les mans, trencat, massa sovint, quan pensem el que podríem haver fet. Que el temps és un lloc, un espai que tenim a dins, i que té poc a veure amb aquell temps que comptem com si entafóressim les mans a la sorra de la platja i aixéquessim els dits i la sorra marxés volant per l’aire. Aquell dels minuts i les hores, els anys.

Avui no parlarem del temps que marca el rellotge, indefugible. Només cal que te’l quedis mirant per adonar-te que va passant, que l’agulla es mou. O el temps que marca el pas de les estacions i que fa créixer les fulles a les branques dels arbres, i que les asseca, que les fa caure.

Tampoc parlarem del temps que és un lloc. Que és una casa amb passadisos llargs, tot de portes obertes, amb colors viciats i músiques diferents, personatges, veus que surten marejades, amb ganes de vomitar sobre meu. Jo vaig d’una porta a l’altra, deixant-me meravellar per les infinites possibilitats dels mons, dels ambients, que puc veure, però sense acabar d’entrar en cap d’elles. I hi ha un moment que de tant de soroll, de tantes informacions em saturo i em quedo quiet enmig del passadís (però llavors recordo que vaig entrar-hi fugint d’alguna cosa i segueixo caminant, amb les cames que em cremen de l’esforç).

Però avui no explicarem totes aquestes coses.

Avui parlaré de l’atenció, de com la venem a preu de saldo, de com la regalem a tothom que se’ns passa pel davant, que ens és igual, que ens mani l’algoritme a qui dediquem atenció avui, per quines veus em deixaré travessar. Fes-ne el que en vulguis, xarxa social, que total no tinc res més a fotre (de fet, sí, però és que en fujo i necessito mirar a una altra banda. Gràcies per ser-hi quan no sé com he d’escriure allò que vull escriure i mirant-te deixo de tenir temps per escriure).

I és veritat que no faràs la novel·la al lavabo, amb el mòbil, o al metro, en comptes de mirar la xarxa social de companyia, però es tracta d’estar disponible mentalment. Que hi hagi espais en blanc al teu cap, que és d’allà d’on creixen les idees. Que quan t’hi vulguis posar no et quedin només les engrunes de l’atenció que has anat donant als altres. Que si vols guanyar atenció deixa de llegeir a la gent que es queixa, que parla de coses que no entens (perquè ningú cita ja les fonts), que et capbussa en polèmiques que no et van ni et venen, als que celebren la vida. El soroll, vaja. I fent-ho, atenent totes aquestes veus escrites, tot aquest soroll, que ens travessen ens transformem en un d’ells, passem a viure en aquest món abstracte i deixem de sentir els peus, que se’ns congelen, perquè ja no hi arriba la sang, de tan poc que els fem servir.

I el nostre temps, que és una casa, s’esquerda, perquè la nostra atenció és en cadascuna de les portes, perquè deixem entrar-hi els estranys, i no els fem marxar a una hora prudent, i se’ns hi queden a viure. Ens deixen fora, a la intempèrie, amb els braços creuats i el baf que ens surt de la boca. És llavors que diem que no tenim temps i el pitjor de tot és que ja no tenim l’atenció per adonar-nos que fa fred. I el nostre temps, que és una casa, s’esquerda, perquè la nostra atenció és en cadascuna de les portes, perquè deixem entrar-hi els estranys, i no els fem marxar a una hora prudent, i se’ns hi queden a viure. Ens deixen fora, a la intempèrie, amb els braços creuats i el baf que ens surt de la boca. És llavors que diem que no tenim temps i el pitjor de tot és que ja no tenim l’atenció per adonar-nos que fa fred.

Un dia us parlaré extensament del temps. Parlarem de la mort i de com desapareixerem del món, i amb nosaltres els projectes als que no hem prestat atenció perquè no teníem temps.

De moment, però, ens centrarem en l’atenció dispersa, que es pot recollir i cosir i hi ha moltes maneres de fer-ho. Recollirem la nostra atenció, doncs, quan estiguem sols, a la intèmperie, a fora de la casa d’on se’ns ha expulsat, perquè és l’única cosa que ens queda. I posarem el focus en allò del que fugíem, que és a fora davant nostre, que ens acompanya. Desposseïts del temps i sense res a perdre, caminarem cap a aquesta cosa.

***

Subscriu-te al meu newsletter, per rebre tota la info sobre tallers, recitals, novetats editorials i del bloc.

Si vols més saber-ne més sobre els tallers que ofereixo: https://rogercoch.com/cursos/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s