Les intuïcions #3: Escriure endins

1.

A hores d’ara el meu gran conflicte abans de posar-me a escriure segueix sent aquest buit de no saber per on començar. Em passa sempre, i al meu cap s’hi forma com una boira que no em deixa veure res. Se m’acumulen les possibilitats, són infinites, i tots els altres principis, que no es manifesten de manera concreta, que són una possibilitat, em semblen millors que el que estic pensant. Em passa sempre. Abans aquest salt al buit de la pàgina em portava a no escriure. Ara ja no.

Pensant-ho (escrivint sobre tot això) me n’adono que no és només en el camp de l’escriptura que em passa, que en qualsevol cosa que vulgui fer la imatge de la cosa acabada, completa, és  aclaparadora, perquè soc incapaç de veure el camí d’enmig, les escales, els passos, i em fa posposar l’inici. I quan t’hi poses, quan encetes el camí, el text, l’activitat que sigui, la conclusió sempre és la mateixa i és que no n’hi havia per tant, que el que ha estat determinant no eren els coneixements, o les habilitats, sinó el posar-s’hi.

I, com a mínim per escriure, n’hi ha prou de deixar sortir l’escriptura. Deixar que surti en la forma que sigui. L’ideal d’una forma concreta és el que més ens mata creativament, perquè justament el que ens determina com a creadors és la capacitat de reordenar, d’elaborar a partir d’un material base que com més brut millor. Ens costa acceptar, però, que puguem passar per aquesta fase del text, de la mateixa manera que no voldríem travessar un bassal de fang; en què no sabem, en què poc del que fem té sentit, en què potser no tenim ni una direcció clara. Però és l’única manera de començar: exposant sobre el paper tot allò que ja sabem, perquè un cop la veu ha sortit ja és molt fàcil seguir el fil, anar tirant, fer camí, i veure cap on ens porta. Acceptar el camp de proves que és qualsevol text a l’inici. I des d’aquí deixar-nos portar cap allà on l’escriptura vulgui. Amb la confiança que podrem ordenar-ho, que no ens ha de sortir bé a la primera.

2.

Si ens costa deixar anar la veu també, tot i ser un acte tan absolutament determinant, és perquè ve carregada de coses que es mouen dins el cos, com  una gran massa d’aigua fosca, a les profunditats, que no té nom, per molt que vulguem posar-n’hi un. Hem fet provatures com el món emocional, l’ànima, la ment, però no deixa de ser una gran massa d’aigua negra, el gran misteri. I aquesta aigua està formada per totes les experiències que hem anat recollint, que ens generen una resposta física concreta quan les recuperem, com una flamarada que va de dins cap a fora (les emocions), una onada sota la pell. D’aquestes experiències n’hi ha algunes que estan ben integrades, que les recordem i ens provoquen cert repòs. N’hi ha d’altres, però, que no, que tot el contrari, que ens generen una reacció violenta que volem evitar a tota costa. Però deixar-se en mans de la pròpia escriptura és endinsar-se cap a aquest gran misteri aquós amb una barqueta que saps que naufragarà, perquè l’objectiu no és arribar a una altra terra ferma, segura. L’objectiu de l’escriptura, de qualsevol activitat que sigui creativa, és el d’enfonsar-te fins a les profunditats del tema del qual vols parlar. I des d’aquí, xop i ofegat, sense aire, amb els ulls plens de foscor, tornar a la superfície a explicar el que has vist.

Tot aquest procés queda impregnat a l’escriptura d’un text. El primer esborrany no deixa de ser aquest procés, aquest naufragi en la part profunda del que hi ha dins teu.

I com a bon naufragi es pot viure de moltes maneres, però no serà un viatge agradable. Serà un viatge remogut, un viatge de transformació, en què sortirà a la llum allò que portes tancat a dins. Perquè l’únic que pots fer com a creador és portar-ho a la llum. Hi ha un moment que et quedes sense la possibilitat d’un altre camí. El teu objectiu com a creador és quedar-te sense altres camins que el del naufragi. I assumir que parteixes a un viatge sense retorn, que quan tornis haurà canviat alguna cosa.

Quan acceptem el camí del naufragi intern, la veu surt sola. I com que escrivim perquè alguna cosa ens crida a fer-ho, no perquè vulguem, no es pot evitar. Podràs fugir-ne sempre, que serà igual d’inevitable.

3.

I el cos, els camins que duen a l’abisme intern. Què són les cicatrius sinó la presència d’una profunditat insondable que no ha acabat de marxar mai del tot, escletxes cap a un altre món més complex, més abundant de sensacions i imatges?

El cos és un mapa, i com a bons exploradors que som l’hem de conèixer, endinsar-nos-hi. Tot i la por, els monstres submarins són tan familiars que t’espanten perquè ja els intueixes. La por és l’absència de llum, i la llum és a la teva mirada. Com a creadors, l’únic que fem és mirar i il·luminar els racons foscos de les coves que ens habiten l’interior del cos. Superem la superfície, perquè la superfície és tan avorrida, és tan òbvia, és tan com ha de ser. Anem més enllà de la pell, al territori de les ombres, de les coses que són i no són al mateix temps, al territori de les sensacions físiques.

Des d’aquí accedim a un nivell de comunicació profunda, subterrani, de persona a persona, i no de màscara a màscara. És des d’aquí que entenem el patiment dels altres, o de cert personatge. En el fons aquesta és la comunicació natural que tenim com a humans, i per això ens expliquem històries des de sempre, i des de ben petits. Perquè és la manera que tenim de transmetre les veritats als que se’ns assemblen.


Si vols viure aquesta experiència en la pròpia pell, participa als meus tallers!>>

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s