Les intuïcions #4: La superfície

  1. Avui em quedaré a la superfície. M’he aixecat perdut en els laberints mentals del somni, he estat incapaç de fer res fins que he decidit moure’m. Sabia que em trobaria davant la pàgina i que hauria d’escriure això. Però avui no tinc ganes d’anar cap endintre, cap a les coves profundes del meu cos. Avui tinc ganes de quedar-me aquí i notar aquest sol de matí que entra per la finestra. El meu estudi és com una cova, precisament, enfocat a la pantalla de l’ordinador. Però hi ha una finestra. Hi tinc tot de coses que no em serveixen per a res, però que em fan companyia.
  2. Potser són les expectatives (no hi ha ningú més aquí, per tant seran les meves), potser és la sensació de tantes coses a dir amagades dins la boca, sota la llengua. Però fins que no les posi per escrit no existiran més enllà del meu cap. I al meu cap no tenen forma de paraules, encara no han nascut, encara són potencialment qualsevol cosa. Si ara em fes un cop fort al cap es perdrien en un forat negre, marxarien per sempre. Només existeix el que vaig escrivint: puc deixar de sentir que vaig tard, perquè de paraules només n’hi ha aquestes que tinc aquí al davant. I que, a més, no són tan importants. De fet, ara mateix només m’importen a mi, perquè ningú més les espera, perquè ningú més sap que existeixen. Perquè si volgués les podria amagar per sempre. Si tenen sort, toparan amb la mirada d’algú que creu que hi trobarà alguna cosa al final, un tresor amagat o alguna cosa per l’estil, però no, només són paraules, i no asseguren res més enllà de compartir una estona de telepatia.
  3. Ja ho he dit que avui em volia quedar a la superfície, però tot i així hi ha aquesta necessitat de dir alguna cosa interessant, de fer arribar algun coneixement a l’altre. Però és que no hi ha altre (ni coneixement); i quan l’altre hi sigui, seré jo el que ja no hi seré. No hi ha comunicació aquí, només algú que parla davant d’un auditori buit. Vaig imaginant el públic, però només són fantasmes. Necessito arribar a algun lloc per demostrar-me que val la pena seguir parlant, i és justament aquesta la gràcia, que les paraules concretes que construeixen aquest text només són superfície, escorça d’un discurs més profund. Com si tots tinguéssim a dins una bola que volem transmetre, recoberta d’una escorça gruixuda i esquerdada. L’única manera d’accedir-hi i que vessi és clavant-hi un ganivet i furgar una mica, les paraules, i deixar que surti, espessa, densa com la saba dels arbres. I esperar que s’enganxi als altres, i que ens maleeixin per no marxar del seu cap, i que es freguin les mans contínuament per veure si queden netes. Aquesta és la nostra màxima aspiració com a escriptors.
  4. Ara que soc aquí, penso en el bosc que m’envoltava quan he sortit a caminar. I com la quietud dels arbres em permetia el fluir constant dels meus pensaments, que s’interposen entre els meus ulls i el món com una tela opaca d’espart. Però el bosc queda, igualment, tot i que no pot competir en velocitat i atracció amb la força de les visions de la ment. Però potser aquesta és la gràcia, que mentre els pensaments t’arrosseguen, el paisatge t’acompanya, et sustenta, et dona espai perquè l’omplis. Jo vull que la meva escriptura sigui un paisatge, aquest lloc on perdre’m, aquest lloc on descobreixo coses, aquest ritme més lent; i allunyar-me dels pensaments, a mesura que escric, allunyar-me de totes aquestes expectatives, exigències i falta de temps. No vull arribar enlloc, vull desprendre’m de la capa de mi que m’impedeix escriure, perdre les cames, i ser aquí, escriure, arrelar-me, com els arbres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s