- Ja no soc el que era. He passat per la primera sotragada profunda de la meva vida, he estat perdut durant tres anys (tot i que ja venia d’abans). També a nivell creatiu. Abans buscava el reconeixement com la font de confiança que em permetria continuar escrivint. M’ho vaig creure: era tan forta i clara la imatge que s’havia dibuixat al meu cap, eren tan divertides les festes, tan sexualment desbocades, que m’hagués estat impossible no desitjar-ho. Volia el meu nom gravat al costat dels altres noms. Aconseguir que destaqués d’entre el munt de sorra format per tots els noms anònims de la societat, de la resta de gent que malgastava la seva vida anant a treballar, fent coses mundanes com desaparèixer en favor dels altres. Aquest no era el meu destí, el meu destí era ser reconegut, ser algú que sonés a les converses. Però per ser reconegut havia d’escriure, i escriure implicava anar contra la meva pròpia grandesa projectada amb llum daurada al cel. I em vaig posar a escriure mentre els fonaments del món que existien sense que me’ls hagués plantejat van començar a esfondrar-se. Em va superar la vida. És igual per què, el cas és que em va superar. I vaig començar a obtenir els primers resultats creatius. I vaig publicar, i algú em va llegir. Tot anava sobre rodes.
- Compaginava la creativitat a batzegades, la llum intermitent, amb fer el que em deien que fes. Em costava concentrar-me, perquè tampoc sabia com enfocar-me. El temps se m’escolava literalment per entre els dits, el cervell anava massa ràpid. Tenia un munt d’idees al cap que no aconseguia plasmar enlloc, per falta de confiança, per no saber com fer-ho. I parlava molt d’escriptura a gent que, en principi, anava més perduda que jo encara (havíem de jugar a aquest joc). Explicava als altres com ho havien de fer, mentre jo escrivia i m’ho trobava per casualitat. Explicava quines eren les meves descobertes, quins camins havia seguit, on havia arribat (ara encara ho faig, però des d’un altre lloc. Ara sé que no hi ha una altra manera, i que és impossible fer una altra cosa que això quan acompanyes algú en l’escriptura). Hi havia un gran forat al centre de la meva vida, i és que no escrivia. Només per obligació, només de tant en tant. Hi havia tantes excuses disponibles, no sabia quina triar de vegades. En feia anar unes quantes de cop. La meva preferida era creure que el món (literari) era injust amb mi, que em mereixia una altra cosa.
- Després de la primera novel·la en vaig fer una altra. Vaig seguir les visions, sabent que no sabria traduir-ho al llenguatge humà. Vull dir que veia imatges desconnectades, que no tenien relació entre si. Cinc ciutats que eren una sola ciutat. Em feia vergonya explicar l’argument quan algú em demanava què estava fent. Vaig provar de donar-los forma. Em vaig estimbar, vaig continuar a mà, i la cosa rutllava millor. Encara conservo les llibretes on hi tinc el prototip sencer de la novel·la. Vaig descobrir la Kate Tempest i la seva mirada apocalíptica, el seu discurs sense fi, amb ritme. Em va hipnotitzar, em va atrapar com no m’havia atrapat res encara. I vaig provar d’imitar-la. Vaig allargar les frases, escrivia a raig, des de la foscor de la meva ànima. És el que m’havia funcionat sempre. És on em creia bo. I el text va anar creixent. Semblava una novel·la, a nivell de volum (primera pista: em feia mandra de corregir, de passar-hi per sobre). Vaig escriure un poemari també. Em va obsessionar la idea de guanyar un premi. Vaig presentar-me a un parell de concursos amb els dos textos. Va anar malament, de la pitjor manera possible. L’hòstia encara la sento quan penso en aquell moment.
- Vaig travessar el túnel. La meva quotidianitat s’havia trencat, estava escampada pel terra, era una casa bruta i jo no tenia esma per endreçar-la, per fer-hi alguna cosa. Estirat a terra, observant el sostre. Vaig deixar passar els dies, em vaig concentrar en sobreviure. Vaig deixar aparcada la creativitat. La tenia al cap, és clar, però no escrivia.
- Un dia vaig sentir tanta angúnia que vaig necessitar escriure un conte. Va sortir d’aquí, de l’angúnia extrema que sentia en el cos. I el text em va donar certa perspectiva, certes ganes d’escriure. Sense adonar-me alguna cosa havia canviat i, uns mesos més tard, vaig llegir un llibre on es deia que qualsevol autor ha de reduir el seu text un vint per cent, mínim. Vaig entendre el que fallava de la novel·la (segona pista: no l’havia tocat en un any). Si em feia mandra de llegir era perquè estava inflada, perquè l’havia intentat convertir en una cosa que no era. M’havia allunyat de les visions, l’havia sobre-escrit. Vaig començar a treure els fragments que sobraven. Encara no he acabat, però he eliminat unes cent pàgines (tercera pista: són moltes). Em fa certa vergonya haver-la donat per bona anys enrere, però era el pas previ a posar-m’hi de debò, calia caure en aquest forat concret. El cas és que ara escric contes, perquè em semblen assumibles, perquè em sembla que és el context perfecte per a una ment dispersa i curiosa com la meva, perquè puc plasmar idees sense haver-les de desenvolupar gaire. Quan vaig començar a escriure, algú em va dir que els protagonistes eren personatges de novel·la atrapats en un conte (suposo que el conte que estic escrivint ara, on repasso l’època en què se’m va dir això és el que m’ha portat a aquest text). M’agrada la densitat, m’agrada la sensació d’aixecar una fulla de la persiana i veure una escletxa a una altra realitat, veure una altra llum. Gaudeixo molt escrivint-los, tot i que m’aboco a la incertesa constantment de no saber com coi explicar cada història.
- I és haver recuperat aquest gaudi la clau de tot. On és la necessitat de reconeixement ara? Dins del meu cos encara (perquè és un conflicte més profund i no és tan fàcil de resoldre). Però el cas és que ja no em marca els passos. He aconseguit posar una tanca al forat del reconeixement, que segueix allà fora, enmig del bosc, a prop d’aquesta cabana des d’on escric. Sé que hi és, perquè de tant en tant el sento present, però segueixo teclejant. I em recreo en el so de les tecles, en la música que entra pels auriculars, en la sensació que les paraules que tinc al cap es condensen en paraules concretes sobre el full. M’hi poso cada dia ara, ho provo, i és d’aquesta soledat, des d’aquesta quotidianitat que puc simplement treballar el text amb les meves mans, com si fos un tros de fang que va agafant forma, que embruta. I quan he acabat, li torno a donar forma des del principi, perfilant allò que havia intentat i que era impossible d’aconseguir a la primera. Quan ja tinc aquesta versió més definitiva dels textos, els col·loco a fora, en un banc de fusta, de vegades més a prop del forat (algun, fins i tot, m’hi ha caigut a dintre), de vegades menys, perquè el sol els assequi. Sense pressa. Sovint, quan descanso la vista del text, me’ls miro, allà fora, en fila, en la seva deformitat, fills de les meves mans. I m’agafen aquestes ganes irrefrenables de seguir embrutant-me.
Roger Coch 
La tempesta interior mai més ben descrita. Possiblement el pas necessari, dolorós però necessari, per arribar a escriure.
I no parlo d’allò que es diu escriure bé, sinó escriure de veritat, des de la veritat íntima que vol ser alhora secreta i revelada.