Quan no saps què vols escriure (les intuïcions #6)

  1. Quantes vegades t’has aturat davant del text (en blanc o no) i no has sabut què fer? Per on tirar? Ho has deixat estar per fer una altra cosa, per perdre’t en la pantalla? Jo moltes. No tens clar què has de fer, les paraules que tens al davant et semblen massa dolentes; les que tens al cap, borroses. Quan ens falta claredat abans de posar-nos a escriure ens quedem aturats en la no-acció, defugim la història que vol sortir. Cal un pla, un fil per estirar, saber on anem perquè es posi en marxa tot. Si la tasca a emprendre no sembla factible el cos se’ns satura i la mirada s’escapa cap a coses que semblen més importants. I quan estàs empantanegat, quan el forat del que estàs escrivint t’absorbeix, només pots deixar anar aquell projecte creatiu, deixa que s’ofegui. 
  2. Sense l’acció concreta no hi ha creativitat. Però per saber quina acció concreta hem de fer cal perspectiva. Fer dues passes enrere per veure la globalitat del projecte i del procés d’escriptura: què em passa que pot afectar la meva escriptura? Què em preocupa de la història?, què és el que no sé?, per què em sembla tan dolent que no val la pena que tiri endavant? Quan responem a aquestes preguntes es produeix una màgia dins el cervell. El núvol se’n va i torna la llum, i l’escalfor. Hi veus amb claredat, ho entens. I el millor de tot: saps què has de fer.
  3. L’escriptura no és fer avançar les pàgines del text cada dia. Ho és, però no de la manera exigent i híper-productiva que tenim al cap. Escriure sobre el que envolta el text també és escriure, pensar la història és escriure, fer parlar els personatges sobre la seva vida anterior a la història també és, un cop més, escriure. Si escriure només fos fer pàgines del text (i que estiguin bé, i que siguin bones) llavors escriure es convertirà en una tortura, en un malson. No trobaràs temps per fer-ho, perquè necessites molt de temps i molta tranquil·litat, convertir casa teva en un santuari de silenci, per emprendre aquesta tasca. Per mi l’escriptura és posar-m’hi. Obrir el document, veure on soc, escriure sobre el que em fa dubtar i patir de la història, escriure dels forats. Això em dona perspectiva i em permet seguir avançant, potser fent volta. De vegades, m’estic dies pensant (escrivint els pensaments sobre) un conte, barallant-me amb les imatges que em surten i que no tenen sentit (per què hi ha això aquí, PER QUÈ!?). I escric fins que en tenen, de sentit, i escric fins que trobo el to, fins que travesso el bosc, fins que conec el camí.
  4. Tots voldríem que el procés creatiu fos obrir el document, escriure quatre paraules que sonin bé, fer unes cinc pàgines i seguir amb la nostra vida, tal qual. Però no funciona així. Potser en algun moment funcionarà així, algun dia concret en què saps molt bé què has de fer. Però en general escriure és treure aigua amb una galleda d’una barca que s’enfonsa enmig d’un riu i que es dirigeix directa a una cascada d’aquestes de quinze metres d’alt. Cal molta calma, i travessar moltes incerteses, perquè qui escriu primer veu la superfície, però aquesta arrossega unes implicacions, uns conflictes subterranis invisibles, que no es fan presents fins que no caus per la cascada i se’t trenca la barca (per aprofitar la metàfora). En general sí que sabem cap on anem, quina és la propera escena que hem d’escriure. El problema és que intuïm el riu subterrani i ens despista, ens desdibuixa la mirada, ens confon. Ja no sabem de què parlem ni per què.
  5. Fes-te un mapa, escriu sobre aquestes dues dimensions del conflicte que conviuen en la pàgina, en la història. Escriu els laterals del que vols explicar, tot allò invisible que el lector no veurà. Fes-ho obvi, fes-ho present, i la incertesa baixarà, tindràs un fil que podràs estirar, sabràs què fer a continuació. I, serà una sorpresa, tindràs temps, t’hi posaràs més sovint. Escriure és gestionar l’ansietat de no saber què s’està escrivint. Escriure pàgines no deixa de ser un percentatge molt petit del procés d’escriptura. No li donis tanta importància, no ho vulguis fer tot de cop, perquè perdràs direcció i l’angoixa no et deixarà arribar al final. Aquell moment en què, la roba molla, t’arrossegues fora del riu, esgarrapant la sorra de la vora, escups l’aigua i deixes que torni l’aire als pulmons. Obres els ulls i se’t tornen a inundar d’aquella llum que pensaves que no tornaries a veure. T’aixeques, observes el riu, la cascada, i entens el camí que has fet. I estàs preparat per explicar-lo.

Una resposta a “Quan no saps què vols escriure (les intuïcions #6)

  1. Retroenllaç: MICRO-CONTE: ELS SECRETS DEL PROCÉS CREATIU (TALLER D’ESCRIPTURA) – Roger Coch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s