Connectar, de Kae Tempest

(Més llibres, 2021, trad. Martí Sales)
Enllaç>>
  1. Tots tenim una esquerda a dintre. Si tanquem els ulls i la seguim arribarem a una cova de carn, una bòveda sostinguda per pilars d’ossos, allà on la llum no hi arriba a no ser que se t’obri la pell i en surti sang. Més enllà de la cova hi ha els túnels interiors, que són més foscos encara, i on només et pots orientar resseguint amb la mà, amb la punta dels dits, la textura de la paret. És allà baix, on els ulls no hi tenen res a fer, que podràs imaginar l’altre món, el de les profunditats, el que apareix als somnis i als mites, a les històries que ens expliquem. Si el recorres durant prou temps, t’adonaràs que està connectat amb altres passadissos i túnels, que, si puges amunt, et fan arribar a altres coves i et permeten veure el món, la realitat, des dels ulls d’algú altre.
  2. Els humans estem connectats per dins, el que ens diferencia és el que hi ha a la superfície. Els abismes interns són tots iguals i s’hi senten crits, i cops, i el plor de nens i nenes soterrats per capes i capes de “jo” adult. Però tots estem ferits per dins i una ferida a la pell no varia gaire d’un humà a l’altre. Pot ser més profunda o menys, pot ser feta de maneres diferents, però no deixarà de ser una ferida.
  3. Aquesta és l’aposta de Kae Tempest a Connectar (Més llibres, 2021), en què parla precisament des de la seva ferida i apunta a la ferida dels que la llegim. Te n’explica coses concretes (la seva experiència a l’hora de pujar a un escenari, les addiccions, les lectures i les converses amb personatges aleatoris d’aquests que et canvien la manera de veure el món), més perquè li donis credibilitat que pel morbo de saber “com ha arribat fins allà on ha arribat”, però el llibre es gaudeix perquè et permet entrar en aquesta cova subcutània seva, perquè t’ensenya de quina manera veu el món i quins són els dolors que l’atrapen i li esquarteren el cos. Quin són els patiments que prova de transmetre. Parla d’una vida dedicada a la creativitat, una vida dedicada a la música i amarada de monstres, de la foscor inherent de la nit.
  4. No és un llibre que parli de res gaire específic, més enllà de creativitat i experiències vitals (temes que podrien donar a peu a llibres molt diferents que aquest) ni tampoc hi trobaràs grans certeses. No t’ensenya la manera d’escriure millor ni de connectar més amb la creativitat, no d’una manera concreta. És un assaig que parla de la vida d’artista i de la manera que té de buidar-se, de crear, d’aconseguir idees i, sobretot, del sentit de portar-les a l’escenari que és el món. El llibre se centra en aquesta connexió del títol, que allò que ens fa humans, diu, és la capacitat de connectar amb els altres, amb les seves vivències i mirada. Ser capaços de ficar-nos en la pell dels altres, entendre que tothom té una història. La capacitat de viure més vides que la pròpia. Que aquest és, i ho subscric absolutament, el sentit de la creació. Compartir, fer entrar l’altre en la seva dimensió profunda, en el seu abisme a través de la teva veu, a través d’allò concret que li expliques. I des d’aquí baix, entendre’ns sense màscares, sentir-nos més enllà del rostre que parla. Comprendre realment el que et diu l’altre, tots dos desposseïts de la seva superfície. Una comunicació profunda que té com a canal la paraula però que va molt més enllà.  
  5. És un llibre riu, per la força de la veu que declama el discurs, per com t’arrossega fins al final, per com se’n menja les vores i es desborda. També és un llibre curt, cosa que s’agraeix pel tipus de lectura que vol ser, però que et deixa amb ganes de més i, potser, de més profunditat en certes parts, sobretot en la de procés creatiu. Però la Tempest no és una teòrica que vingui aquí a ensenyar-nos res. És una artista, un oracle, que ens recorda tot allò que hem oblidat, allò que ja hi era molt abans que nasquéssim nosaltres i els ancestres dels nostres ancestres. Fa comprensible l’altre món, perquè en coneix l’entrada i ha pagat el preu d’haver-lo trepitjat. Ens l’explica i, en certa manera, ens és familiar, perquè apel·la a un espai intern que ja hi és i que probablement ja haurem sentit abans, però que el dia a dia aparca per a un altre moment, cada vegada. Aixafats per la quotidianitat, els abismes esperen, fins que llegim un llibre com aquest, que els invoca.
  6. De fet, per als que la coneixem de fa temps, tot el que explica a Connectar, ens és familiar. Aquest llibre estira el fil de People’s faces, que tancava el disc The book of traps and lessons, on ja parlava de la connexió entre humans, de l’empatia com a eix vertebrador de la societat. També hi ha reminiscències de tot això a Let them eat chaos, que és per on vaig entrar al seu món, i en què la veu que recita ho fa des de les runes d’una ciutat que s’enfonsa. No puc deixar de pensar que és l’inici del viatge que acaba en aquest llibre. Del We die, del Europe is lost, de les set persones que s’aixequen totes a la mateixa hora de la matinada, perquè no poden dormir, de les ciutats que ens mantenen aïllats i addictes; de totes aquestes ferides a mirar-nos als ulls, a identificar-nos com a persones, a mostrar-nos com animals ferits que necessiten companyia. I a la certesa que tots tenim una història, perquè tots tenim abismes, el cantó fosc que mantenim a ratlla de la llum. Que no hi ha res més important que explicar-la, per compartir-la, per connectar els uns amb els altres des de les arrels de la nostra existència, no des de les màscares. I és aquí on ens ha dut sempre la creativitat, és aquest el seu sentit i el punt de partida de tota creació artística.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s