De vegades quan escrivim és inevitable pensar en els altres.
Entren dins el text, s’interposen entre els dits.

Sents aquella mirada fulminant, per damunt l’espatlla, darrere teu.

I aquesta dimensió de l’altre no t’abandona i t’impedeix entrar en el text, en aquelles imatges mentals que es despleguen al full. Passes a ser algú que escriu, s’interposa una distància que et deslliga del que expliques. I en el moment en què perceps el full, la pantalla, la frase, la cosa deixa de funcionar amb la mateixa fluïdesa.

Però és tan important aquest altre, que no el podem deixar marxar, necessitem que hi sigui, que li agradi el que veu o llegeix, que s’hi quedi. Perquè aquest altre ens veu, i veu que escrivim i ens pot reconèixer com allò que som. El problema? Que és una projecció mental més, que aquest altre no existeix; no és ningú concret.

I se’ns obre el forat al pit, i abandonem la idea d’explicar una història per passar a passejar-nos amb un text sota el braç que volem (que necessitem) que algú ens llegeixi i valori i reconegui, que el nostre nom quedi gravat a algun lloc, que se’ns recordi. Ens omplim de la necessitat de ser algú, d’obtenir el reconeixement d’haver ajuntat unes quantes lletres en un full, d’haver imaginat aquelles imatges mentals concretes amb més o menys encert.

A partir d’aquí dos camins:

Que l’obra trobi el destinatari, que algú la llegeixi, que et faci arribar la seva opinió, presentacions, un llibre a les mans, crítiques, certa sensació d’eufòria, el silenci dels dies posteriors, que s’allarga, el llibre que ja no hi és perquè els has regalat tots, aquell record del que va passar com una cosa llunyana.

En el millor dels casos el cicle es repeteix, però sempre en necessitaràs més.

I l’altre camí: que no hi hagi ningú que rebi la teva obra, que no hi hagi ningú que t’escolti, potser algú que et diu que està bé, que sí, però que no, que no surti a la llum, que no trobi el camí. I tu seguiràs transitant els túnels de la foscor silenciosa dels sense nom, qüestionant tot allò que has fet malament.

Però

No depèn de tu el camí que emprenguis. Depèn de tantes altres coses, però no de tu, que escrius. Existeix la possibilitat que el teu nom desaparegui en l’oceà del temps. Una possibilitat, gens remota, que ningú et recordi passades dues o tres generacions. Aconsegueixis o no estampar el teu nom al marbre de la portada d’un llibre. Així, doncs, per què preocupar-nos de la necessitat de ser algú, que el nostre nom perduri, si això ens allunya de l’escriptura? Escriure no és aconseguir un espai entre els altres noms, sinó entrar al text fins a arribar als corredors més subterranis, comprendre profundament allò que volem explicar, desfer-nos de la pròpia identitat, del rostre, i existir en els nostres personatges, en les màscares, allà baix, habitar també els mons de la imaginació, mentre fem veure que només vivim a la superfície. Seguir travessant la foscor, lluny del soroll que arriba des de dalt, apartats dels flaixos de les càmeres.