Escriure

És caminar per un laberint de pedres

un laberint d’aquests en què els murs te’ls fas tu

en què si volguessis podries simplement aixecar una mica el peu

i travessar la pedra per passar al passadís del costat

però no ho fas.

Construeixes els murs de pedra

i camines

camines pel passadís llarg que saps que porta al centre

un centre que pots veure

un centre que el tens a tocar

però camines i el camí se’n va

primer cap a la dreta

després cap a l’esquerra

i aquell centre que tenies tan a prop

desapareix

de la teva vista.

Com que fa poc que has començat a caminar

el tens molt fresc i pots orientar-te

saps més o menys cap on va

però el camí, el laberint

et porta per altres llocs

et porta a trepitjar terrenys que no hauries ni pensat que existien

que et porten lluny del centre.

Camines, cada cop més cansat i a poc a poc perds la fe d’arribar al centre

que sembla cada vegada més lluny

i cada cop hi ha més males herbes

cada cop més

que et dificulten veure exactament per on va el camí

és tan difícil de veure que fins i tot et perds

i ja no estàs segur

ni si estàs seguint un camí

ni si estàs en un laberint

ni si hi ha centre

recordes vagament que hi ha centre

però comences a no creure que hi arribaràs algun dia

tot i així camines

perquè tampoc tens l’opció de tornar enrere

has arribat a un punt que el camí només va endavant

que ja no hi ha punt de partida

que el tu que va entrar al laberint ha mort

i només quedes tu, que camines.

El cansament de les cames es fa insuportable, en algun moment

però tot i així avances, camines

perquè saps que en el fons, si hi ha centre, no pot ser gaire lluny

perquè ni tu existeixes ja, ni el laberint

i tens un record feble, un record com una escletxa

d’algú que un dia va entrar a un laberint

d’algú que perseguia un centre

i decideixes confiar i creure-hi

i comences a sentir que és a prop

i el dolor de les cames cau a terra

i vas més enllà

de la poca fe en tu mateix i en el camí

i al final, com qui no vol la cosa

com si fos l’únic final possible

la manera més natural d’acabar

el centre t’espera, i t’acull

respires i t’hi quedes

el gaudeixes

perquè saps que no era al centre

on volies arribar no era al centre

aixeques el cap

i veus un munt de pedres que fan formes

i veus les teves petjades que hi ballen

amb les pedres i les formes

i ja està

era això, escriure.

Anuncis

No-escriptura #4: Seguir endavant passi el que passi

No publico cap entrada que tracti de la no-escriptura des del dia 9 de gener. Just abans de començar a treballar a l’institut on soc ara.

Han passat cinc mesos.

El canvi de feina d’aquest curs, acabar la novel·la i deixar-la llegir, provar de reescriure el llibre de poemes, tots els textos que he fet per promocionar els meus cursos i tallers (on hi explico la meva manera de fer) i totes les notes de veu que tinc en un grup de Telegram amb mi mateix, esborranys de poemes que encara no he passat a net i que no puc ensenyar mai a ningú. I ser pare i tota la muntanya russa emocional d’aquest últim any.

Tinc prou excuses, me’n sobren, per justificar no haver escrit res en aquests mesos sobre no-escriptura al blog.

Per no haver obert l’aixeta de la meva veu escrita, i deixar que s’expressi com ella vulgui.

Excuses que, a la fi, no serveixen per res més que per justificar-me.

Sé que alguna cosa falla.

Observo si darrere d’aquestes excuses hi ha alguna cosa més, o si realment és que he anat desbordat de feina.

I resulta que, oh sorpresa, per descomptat que hi ha alguna cosa més.

Observo l’última entrada i ho veig: massa estructurada, massa deutora d’una idea. La jutjo i me n’adono que l’he jutjat tot aquest temps. Jo només volia fer notes sobre la meva manera d’escriure. Posar per escrit allò que explico als meus tallers i cursos. Allò que dic en general a tot aquell que em creuo pel mig i té la mala idea de dir la paraula “escriptura” o “tinc un projecte”.

La meva idea era fer notes, deixar anar la veu i veure on em portava. No res gaire llarg, simplement deixar per escrit els meus pensaments sobre la no-escriptura. Aquesta escriptura que neix de dintre i surt com un raig d’aigua cap a fora, emportant-s’ho tot al seu pas.

Com aquest post, que no té estructura ni en tindrà, perquè no el revisaré profundament. La meva intenció és que si llegeixes això, sentis la meva veu. Res més. No em sento còmode amb el to de t'”ensenyaré una cosa que no saps”, perquè bàsicament no crec que jo sàpiga les coses i tu no. Per mi ensenyar a escriure és ensenyar els camins que et porten cap a dintre, i acompanyar-t’hi. I que, en un punt determinat, siguis tu qui t’enfrontis als teus racons foscos, als teus fantasmes, a tu mateix. Tu sol. És el que après en els meus viatges, en els meus escrits, i és l’únic que puc “ensenyar”.

No em sento còmode posant-me per sobre teu. I en les entrades anteriors en algun moment sentia la pressió, auto-imposada, d’haver d’arribar a algun lloc. D’haver d’ensenyar alguna cosa. I ja no. Jo parlo, que em llegeixi qui vulgui i que arribi a la conclusió que vulgui.

D’alguna manera aquest post té la intenció de dir: sóc aquí, no he marxat mai. I no escrivia per aquests motius, per aquestes excuses. I les poso sobre la taula, perquè no em serveixen, perquè el que jo vull és escriure i deixar constància de les coses que penso, per si li serveixen a algú que vulgui escriure. Perquè és la manera que he trobat d’aportar alguna cosa més enllà de les meves històries. Escriure i ja està, i deixar que les coses passin. Escriure i no pensar. No hi ha res com deixar les coses per escrit, per adonar-te que sí, que pots fer-ho, que no, que no cal fer-ho prou bé. I que sí, que n’hi ha prou amb posar-t’hi. Que és igual si han passat cinc mesos, potser en passen menys entre aquesta entrada i la propera. Qui ho sap. Potser la gràcia és no posar regles al joc i escriure sense escriure. Sense escriure res de massa elevat, ni interessant ni res de res. Simplement no-escriure no-textos. Fer notes i deixar que creixin.

Seguir endavant passi el que passi, posant les excuses per escrit, per no amagar res a ningú. Fer llistes d’excuses. Perquè l’Algú que et llegeix (sempre acabes sent tu mateix) sap si li dius la veritat. I val la pena dir-la, i val la pena despullar-la i deixar-la per escrit. Per poder deixar-la enrere i seguir avançant. Per poder deixar de posar excuses, els cementiris en són plens, i fer alguna cosa amb la teva vida, a pesar de la teva vida i de tot allò que no et deixa escriure.

Néixer forat §

M’assemblo a una estàtua

sí, si m’he d’assemblar a alguna cosa definitivament és a una estàtua

tinc els peus, tinc els peus com de pedra

clavats a terra, no, clavats a terra no

que formen part de terra

que formen part de terra

estic enganxat a les roques que m’envolten

i em sostenen

i alhora

la part de dalt

és com un núvol que es deixa portar pel vent

el vent que transporta les hores del dia pel cel,

i canvia els colors

de les coses.

I el centre del meu cos és com un forat,

que allarga la mà cap als peus

que allarga la mà cap al cap,

però no els toca

i s’enfada perquè pensa

què putes faig aquí?

i es cansa

perquè els braços no li donen per més

§

o potser és perquè el meu centre és un forat

que el cap se m’escapa

i els peus resten immòbils a terra

potser perquè vaig néixer forat

potser perquè vaig morir

també

jo

una mica

No-escriptura #3: El temps passa massa ràpid


El problema no és el temps. El problema no és l’hora que necessites dedicar-li cada dia, aquella que podries treure de tantes altres coses que no serveixen i que fan que la vida sigui cada cop una mica més grisa. Agafa’t quinze minuts. Ho fas cada dia per tantes altres coses ni tan importants ni tan transcendents com l’escriptura. Saps, però, que aquests quinze es transformen en quaranta i després en cinquanta o seixanta, que quan entres ja no pots deixar d’escriure i que quan no deixes d’escriure els textos s’acaben. I es converteixen en allò que tanta por et feia: un text. Un text de debò, amb cap i peus i mans de text. I et converteixes en pare o mare d’una criatura que camina per si sola i que no (sempre) pots controlar del tot. Que ella va fent i tu vas darrere, perseguint-la, ordenant els petits desastres quotidians. Que si escrius l’alimentes i creix i es fa gran i com més escrius més saps que és impossible tornar allà on eres, quan et deies que no tenies temps per a res i, per tant, no escrivies.

Però arriba un moment en què t’esgotes, perquè escriure cansa a tants nivells que no val la pena ni enumerar-los. De vegades t’encalles, perquè no saps si el teu text és prou bo, si realment valdrà la pena seguir-lo alimentant amb més paraules o si val més tancar-lo en una capsa fins que mori i no deixar-lo mai a la vista dels altres. Però se t’escapa que ja no és teu, que ara té vida i cames i que se t’escapa. Que pots retenir-lo, però que el destí dels textos és marxar de casa, algun dia, quan els consideris preparats (encara que una part de tu sap que això sempre serà impossible). I de vegades el text torna en forma de llibre, de vegades torna per quedar-se un temps, vivint altre cop a l’habitació on va créixer i que no has canviat ni una mica, perquè et necessita allà per cuidar-lo una mica més i per preparar-lo per a la vida. De vegades, els textos s’enamoren de les persones que els llegeixen i ja no els veus més i només et queda el consol trist de saber que és feliç a casa d’algú altre i que allà el cuiden i que allà se’l fan seu. Passi el que passi només esperes que et recordi. Al final ets aquell que un dia va dedicar temps i paraules a fer-lo créixer, sense esperar, de fet, res a canvi (més enllà d’un cert reconeixement, potser la més efímera de totes les coses que esperen les persones).

El problema no és el temps, doncs, perquè el temps passa, baixa com un riu per sota els nostres peus i l’únic que has de fer és decidir si els mulles o no, si et deixes portar per la força del cabal del riu o si t’esperes a la vora de l’aigua, pensant en tot allò que pot sortir malament a l’hora de cuidar el teu text, de fer-lo créixer. De temps, en tens, perquè estàs viu i estar viu vol dir tenir temps. Al final, el problema no és el temps, sinó la por de viure. La por de veure com el teu text et supera, se’n va, es converteix en alguna cosa tangible que no correspon amb aquella idea que te’n vas fer algun dia. Potser arribarà el dia que el veuràs morir en la memòria dels altres, potser perviu més enllà dels segles (potser se’t desconnecta el portàtil per accident i es perd per sempre el text que tant t’havia costat d’escriure). En tot cas, el problema és que esteu vius, si és que això és un problema. I que no sou el mateix cos, que sou dos cossos i dues consciències. I quan el tinguis al davant, ja a punt d’acomiadar-vos, i no sàpigues què dir-li —perquè ho diries tot i res sona prou contundent, al nivell del moment que esteu vivint—, mira’l: és el teu text, fixa’t en com li brillen els ulls, preparat per menjar-se el món i per viure en els ulls dels lectors que vulguin dedicar part del seu temps a conviure amb ell. No cal que diguis res, somriu-li. Fes-li saber que cada moment que heu compartit ha valgut la pena, encara que no sapigueu què passarà ni per on us duran els camins del món. Ni quins nous textos crearàs tu, ni quins nous ulls trobarà ell. Sou al davant l’un de l’altre i, sense paraules, te n’acomiades.