No-escriptura #2: La font d’on surt la veu subterrània

Fa poc vaig adonar-me d’una cosa molt simple: que la veu escrita és una veu. I que, per tant, funciona exactament com una veu. Té les seves tensions, s’expressa de manera més superficial o més profunda segons el moment o l’emoció o a qui s’adreça la persona que escriu i, sobretot, prové del cos.El cos pot expressar-se de moltes maneres, però l’escriptura permet canalitzar tot allò que va passant per dintre per tal de portar-ho fins a fora. Al final, posar-se a escriure és buscar la font d’on surt l’aigua. Jo em vesteixo d’explorador, d’aquell que busca rius subterranis per tal de bombejar l’aigua fins a l’exterior. És una feina bruta i cansada, de vegades cal passar per llocs difícils i en molts casos la por a no poder tornar fa acte de presència. De fet, aquesta por hi és sempre. Però cal baixar tan avall com calgui, si es vol escriure, tan avall de la cova que és el nostre cos i buscar allò que cal explicar amb insistència, que tindrà forma d’aigua. Els exploradors de l’aigua sabem que aquesta ens parla, ens parla d’una manera molt concreta si acostem l’orella a les parets de roca per tal de sentir-la. El silenci ens acompanya la major part del temps, però no defallim.

Els exploradors de l’aigua portem sempre una llibreta a mà i un boli de tinta del color del vi (com el mar dels grecs) que no s’esgota mai, perquè l’omplim de la nostra pròpia sang cada nit. Ho apuntem tot. Totes les possibilitats que se’ns acudeixen, tot allò que ens sembla que sentim. No deixem cap part de la pàgina en blanc. Ho apuntem tot, perquè sabem que tot és important, que fins i tot el més mínim detall és una pista. Quan per fi trobem el riu subterrani apuntem les coses que ens diu, la veu del riu. No sempre amb exactitud, però provem de ser fidels (sabem que quan pugem a la superfície passarem a net aquests apunts i es convertiran en un altra cosa. No donem gaire importància al que apuntem, perquè tampoc ens hi veiem). Podeu imaginar que el nostre cos per dintre no és agradable, però és l’únic camí. Fa pudor, és llefiscós, hi ha tensió per tot arreu i molta foscor. Molta foscor. La nostra llanterna, la que fem servir tots els exploradors de l’aigua, la d’ús reglamentari, no és gaire potent i de vegades empitjora les coses, perquè converteix en ombres coses que no farien tanta por si les poguessis veure bé. Però és l’eina que tenim. I, a més, l’aigua ho neteja tot quan surt.

Què passa quan trobem l’aigua? La  millor part de totes: els exploradors de l’aigua construïm el canal per on la farem sortir, que bàsicament és el camí per on hem arribat fins a ella. És una obra d’enginyeria una mica rudimentària, al final és la feina d’una sola persona, però fem emergir l’aigua fins a la superfície, fins que es vessa en el paper i es transforma en riu. L’aigua té prou força com per arrossegar-nos a la superfície, com per fer-nos sortir del cos. Hem de confiar que tindrà prou força, perquè si no ens quedaríem atrapats. El riu que es formarà potser serà estrany, no ho negarem, o descompensat en alguns trams, però serà el nostre riu.

I quan el veus allà al teu davant, i estàs tot xop, i suat, i cansat com si t’haguessin aixafat viu diverses vegades, de tant d’esforç que has fet. Llavors se’t dibuixa un somriure a la cara. I l’acceptes i penses aquest és el meu riu i aquesta és la forma que té. T’ha costat tant fer-lo sortir del cos, que veure’l a plena llum del dia t’ho compensa tot. T’ha sortit del cos, és el teu riu. I, des d’aquí, amb la cara bruta, però amb aquella sensació d’alliberament de quan has fet un gran esforç, et disposes a escriure a la teva llibreta el que veus. La mateixa història que et cantava la veu des de dins del cos, la cançó que et va permetre arribar fins avall, a la foscor. Ara, però tens una perspectiva nova i la cançó sona diferent. Expliques el mateix que vas sentir, però el color que agafa és nou. Sents el vent a la cara i ara comença la part reposada del viatge.

(Aquest text, per exemple, tenia una forma inicial, unes primeres notes que establien el camí a seguir,però que no m’acabaven de funcionar. Ha estat tornar-hi i hi he passat per sobre i aquelles notes inicials m’han servit per trobar la forma definitiva. És necessari tornar als textos amb una perspectiva nova. La reescriptura ens salva com a escriptors).

No-escriptura #1: Començar

Al final és tan fàcil com trobar el fil, seguir un pensament. Apuntar-lo. I el full en blanc deixa de ser-ho. Si realment el full en blanc és un problema guixa’l, fes una ratlla, apunta una paraula inventada o posa-hi «hola». No és casualitat que comencin així la majoria de diaris. Es tracta d’estirar del fil sense tornar enrere. Mirar endavant i enfilar el camí. Ja ho diràs d’una altra manera, quan hi tornis, quan sàpigues com acaba. Confia en què ja tornaràs a passar per aquí. A mi la pàgina en blanc no m’intimida especialment, perquè no crec que sigui aquest el problema. A mi el que fa que em costi posar-me a escriure és la mirada «dels altres». I ho poso entre cometes perquè és meva i només meva.

Si acosto l’orella a dins del meu cap, puc sentir la veu d’algú que s’assembla a mi dient-me: vols dir? Què pensaran els altres, quan et vegin escriure totes aquestes tonteries? Si que et creus important, diu, que escrius com si li hagués d’interessar a algú. I coses per l’estil. Però és que aquesta vegada tinc necessitat de comunicar coses, d’explicar-les, per explicar-me-les a mi mateix, perquè vagin quedant fixades en algun lloc i s’ordenin soles. I si algú s’ho llegeix i li pot servir o interessar, doncs endavant, però ja no depèn de mi. És una mica aquest el tema amb l’escriptura: no enfocar la mirada cap a fora, per tal de fer-ho bé i que t’acceptin molt i que pensin «oh, que ben escrit», sinó enfocar-la cap endins, cap al pou d’on surt la veu (no la de dins el cap d’abans, una altra de més profunda, que sol ser més greu), que s’expressa quan té aquesta necessitat de sortir. Escriure és agafar la galleda i anar fent sortir l’aigua del pou per abocar-la a la terra. Sí, el resultat, el text, serà una mica caòtic i si te’l mires gaire estona potser et desanima, però és l’única manera d’aconseguir un text amb vida, que bategui a les teves mans. Si no t’embrutes, la terra no donarà cap fruit. Tu només, com a escriptor, ets qui es cuida que tot funcioni.

Començar és fer el pas, deixar enrere aquest futur de merda que anem projectant, en què tothom se’n riu de nosaltres. Començar és confiar en què això no passi. Que ens deixi d’importar si el que diem és interessant o no i simplement dir-ho. Començar és atrevir-se a marxar de casa, amb quatre duros a la butxaca i sense tenir ni puta idea d’on aniràs. Però sempre arribes a algun lloc, perquè aquesta és la naturalesa del viatge, desplaçar-te d’un lloc a un altre, i el camí agafa forma sol. Per això és important començar i no quedar-se paralitzat davant tot el que pot passar. Començar és viure i deixar que les coses passin.

M’ha costat dos mesos i una setmana escriure aquesta primera entrada. I ara que ja ho he fet, veig un camí més clar dins el meu cap. Se m’acudeixen moltes idees, perquè he tret com un tap i ara l’aigua acumulada surt a raig. Suposo que cada cop hauré d’anar més a les profunditats del pou i no sé què construiré, ni si acabaré arribant a algun lloc, però, hòstia, val la pena intentar-ho.  Al final, el que vull és que l’aigua del riu que em va per dintre corri, sense que calgui fer-ho bé, sense que calgui dir res de gaire important. Només abocar pensaments i, després, donar-los forma (com he fet amb aquest primer text, que s’assembla només en essència al que vaig apuntar a la llibreta).

L’abisme

 

creux-du-van-994742_960_720.jpg

 

Ells ballen al voltant d’una foguera

piquen de mans, canten

és de nit

i les espurnes del foc substitueixen les estrelles

jo sóc incapaç de riure, de cantar, de ballar, de picar de mans

sóc incapaç de ballar al voltant de la foguera

m’he enretirat una mica del grup

i dels meus ulls hi cau l’abisme

on s’acaba la muntanya

una caiguda llarguíssima, fosca,

més avall, més profunda

del que la meva ment pot imaginar

empasso saliva

perquè allà baix veig com alguna cosa es mou

potser l’aigua d’un llac

potser un monstre

potser les dues coses

i sento que el meu temps s’acaba

i que mentre els altres canten i ballen

a mi se m’acaba el temps

i que quan l’aigua pugi

perquè algun dia pujarà

morirem tots ofegats

sóc incapaç de plorar

tot i que veig el futur claríssim

sóc incapaç de plorar

i els sento dansant

ballant i cantant com energúmens

sense consciència

del que realment està passant

aixeco els ulls cap al cel

està fosc, està apagat

perquè ni els estels volen ser

avui aquí amb nosaltres.

Temps

SplitShire_IMG_2516.jpg

Temps                       en tinc
el que em sobren són excuses
si respiro                  la vida em va més lenta
més temps               que si persegueixo el temps

quan m’observo les mans i els peus
quan estic quiet      sobre la terra
la vida és llarga i hi ha temps
quan recorro els camins de l’aire
quan el cervell roda
se m’acaba el temps
m’ofego

tinc temps perquè estic viu
el meu avi no té temps, la meva àvia no té temps
als meus pares se’ls acaba el temps
però jo tinc el temps d’observar les cares dels meus fills
les cares que creixen
les cares que no tornaran mai a ser tan petites
mai
i mentre ells creixen jo recorro els camins de l’aire
ofegant-me
i no els miro i em sobren excuses per no fer-ho

tinc temps            si respiro tinc temps
i n’hi ha prou d’esperar-lo           de no perseguir-lo amb excuses
n’hi ha prou de quedar-se quiet
mirant-me les mans             els peus         les cares dels meus fills
i el temps arriba
i el temps m’arriba
i em seguirà arribant fins que un dia
deixi de fer-ho
però ja em serà igual
perquè no podré parlar ni pensar ni hi haurà excuses que valguin
només el temps
com un camí de terra           com un camí de pedres
darrere meu                           trepitjat
la memòria
de tot allò que m’ha donat el temps