Néixer forat §

M’assemblo a una estàtua

sí, si m’he d’assemblar a alguna cosa definitivament és a una estàtua

tinc els peus, tinc els peus com de pedra

clavats a terra, no, clavats a terra no

que formen part de terra

que formen part de terra

estic enganxat a les roques que m’envolten

i em sostenen

i alhora

la part de dalt

és com un núvol que es deixa portar pel vent

el vent que transporta les hores del dia pel cel,

i canvia els colors

de les coses.

I el centre del meu cos és com un forat,

que allarga la mà cap als peus

que allarga la mà cap al cap,

però no els toca

i s’enfada perquè pensa

què putes faig aquí?

i es cansa

perquè els braços no li donen per més

§

o potser és perquè el meu centre és un forat

que el cap se m’escapa

i els peus resten immòbils a terra

potser perquè vaig néixer forat

potser perquè vaig morir

també

jo

una mica

Anuncis

No-escriptura #3: El temps passa massa ràpid


El problema no és el temps. El problema no és l’hora que necessites dedicar-li cada dia, aquella que podries treure de tantes altres coses que no serveixen i que fan que la vida sigui cada cop una mica més grisa. Agafa’t quinze minuts. Ho fas cada dia per tantes altres coses ni tan importants ni tan transcendents com l’escriptura. Saps, però, que aquests quinze es transformen en quaranta i després en cinquanta o seixanta, que quan entres ja no pots deixar d’escriure i que quan no deixes d’escriure els textos s’acaben. I es converteixen en allò que tanta por et feia: un text. Un text de debò, amb cap i peus i mans de text. I et converteixes en pare o mare d’una criatura que camina per si sola i que no (sempre) pots controlar del tot. Que ella va fent i tu vas darrere, perseguint-la, ordenant els petits desastres quotidians. Que si escrius l’alimentes i creix i es fa gran i com més escrius més saps que és impossible tornar allà on eres, quan et deies que no tenies temps per a res i, per tant, no escrivies.

Però arriba un moment en què t’esgotes, perquè escriure cansa a tants nivells que no val la pena ni enumerar-los. De vegades t’encalles, perquè no saps si el teu text és prou bo, si realment valdrà la pena seguir-lo alimentant amb més paraules o si val més tancar-lo en una capsa fins que mori i no deixar-lo mai a la vista dels altres. Però se t’escapa que ja no és teu, que ara té vida i cames i que se t’escapa. Que pots retenir-lo, però que el destí dels textos és marxar de casa, algun dia, quan els consideris preparats (encara que una part de tu sap que això sempre serà impossible). I de vegades el text torna en forma de llibre, de vegades torna per quedar-se un temps, vivint altre cop a l’habitació on va créixer i que no has canviat ni una mica, perquè et necessita allà per cuidar-lo una mica més i per preparar-lo per a la vida. De vegades, els textos s’enamoren de les persones que els llegeixen i ja no els veus més i només et queda el consol trist de saber que és feliç a casa d’algú altre i que allà el cuiden i que allà se’l fan seu. Passi el que passi només esperes que et recordi. Al final ets aquell que un dia va dedicar temps i paraules a fer-lo créixer, sense esperar, de fet, res a canvi (més enllà d’un cert reconeixement, potser la més efímera de totes les coses que esperen les persones).

El problema no és el temps, doncs, perquè el temps passa, baixa com un riu per sota els nostres peus i l’únic que has de fer és decidir si els mulles o no, si et deixes portar per la força del cabal del riu o si t’esperes a la vora de l’aigua, pensant en tot allò que pot sortir malament a l’hora de cuidar el teu text, de fer-lo créixer. De temps, en tens, perquè estàs viu i estar viu vol dir tenir temps. Al final, el problema no és el temps, sinó la por de viure. La por de veure com el teu text et supera, se’n va, es converteix en alguna cosa tangible que no correspon amb aquella idea que te’n vas fer algun dia. Potser arribarà el dia que el veuràs morir en la memòria dels altres, potser perviu més enllà dels segles (potser se’t desconnecta el portàtil per accident i es perd per sempre el text que tant t’havia costat d’escriure). En tot cas, el problema és que esteu vius, si és que això és un problema. I que no sou el mateix cos, que sou dos cossos i dues consciències. I quan el tinguis al davant, ja a punt d’acomiadar-vos, i no sàpigues què dir-li —perquè ho diries tot i res sona prou contundent, al nivell del moment que esteu vivint—, mira’l: és el teu text, fixa’t en com li brillen els ulls, preparat per menjar-se el món i per viure en els ulls dels lectors que vulguin dedicar part del seu temps a conviure amb ell. No cal que diguis res, somriu-li. Fes-li saber que cada moment que heu compartit ha valgut la pena, encara que no sapigueu què passarà ni per on us duran els camins del món. Ni quins nous textos crearàs tu, ni quins nous ulls trobarà ell. Sou al davant l’un de l’altre i, sense paraules, te n’acomiades.

No-escriptura #2: La font d’on surt la veu subterrània

Fa poc vaig adonar-me d’una cosa molt simple: que la veu escrita és una veu. I que, per tant, funciona exactament com una veu. Té les seves tensions, s’expressa de manera més superficial o més profunda segons el moment o l’emoció o a qui s’adreça la persona que escriu i, sobretot, prové del cos.El cos pot expressar-se de moltes maneres, però l’escriptura permet canalitzar tot allò que va passant per dintre per tal de portar-ho fins a fora. Al final, posar-se a escriure és buscar la font d’on surt l’aigua. Jo em vesteixo d’explorador, d’aquell que busca rius subterranis per tal de bombejar l’aigua fins a l’exterior. És una feina bruta i cansada, de vegades cal passar per llocs difícils i en molts casos la por a no poder tornar fa acte de presència. De fet, aquesta por hi és sempre. Però cal baixar tan avall com calgui, si es vol escriure, tan avall de la cova que és el nostre cos i buscar allò que cal explicar amb insistència, que tindrà forma d’aigua. Els exploradors de l’aigua sabem que aquesta ens parla, ens parla d’una manera molt concreta si acostem l’orella a les parets de roca per tal de sentir-la. El silenci ens acompanya la major part del temps, però no defallim.

Els exploradors de l’aigua portem sempre una llibreta a mà i un boli de tinta del color del vi (com el mar dels grecs) que no s’esgota mai, perquè l’omplim de la nostra pròpia sang cada nit. Ho apuntem tot. Totes les possibilitats que se’ns acudeixen, tot allò que ens sembla que sentim. No deixem cap part de la pàgina en blanc. Ho apuntem tot, perquè sabem que tot és important, que fins i tot el més mínim detall és una pista. Quan per fi trobem el riu subterrani apuntem les coses que ens diu, la veu del riu. No sempre amb exactitud, però provem de ser fidels (sabem que quan pugem a la superfície passarem a net aquests apunts i es convertiran en un altra cosa. No donem gaire importància al que apuntem, perquè tampoc ens hi veiem). Podeu imaginar que el nostre cos per dintre no és agradable, però és l’únic camí. Fa pudor, és llefiscós, hi ha tensió per tot arreu i molta foscor. Molta foscor. La nostra llanterna, la que fem servir tots els exploradors de l’aigua, la d’ús reglamentari, no és gaire potent i de vegades empitjora les coses, perquè converteix en ombres coses que no farien tanta por si les poguessis veure bé. Però és l’eina que tenim. I, a més, l’aigua ho neteja tot quan surt.

Què passa quan trobem l’aigua? La  millor part de totes: els exploradors de l’aigua construïm el canal per on la farem sortir, que bàsicament és el camí per on hem arribat fins a ella. És una obra d’enginyeria una mica rudimentària, al final és la feina d’una sola persona, però fem emergir l’aigua fins a la superfície, fins que es vessa en el paper i es transforma en riu. L’aigua té prou força com per arrossegar-nos a la superfície, com per fer-nos sortir del cos. Hem de confiar que tindrà prou força, perquè si no ens quedaríem atrapats. El riu que es formarà potser serà estrany, no ho negarem, o descompensat en alguns trams, però serà el nostre riu.

I quan el veus allà al teu davant, i estàs tot xop, i suat, i cansat com si t’haguessin aixafat viu diverses vegades, de tant d’esforç que has fet. Llavors se’t dibuixa un somriure a la cara. I l’acceptes i penses aquest és el meu riu i aquesta és la forma que té. T’ha costat tant fer-lo sortir del cos, que veure’l a plena llum del dia t’ho compensa tot. T’ha sortit del cos, és el teu riu. I, des d’aquí, amb la cara bruta, però amb aquella sensació d’alliberament de quan has fet un gran esforç, et disposes a escriure a la teva llibreta el que veus. La mateixa història que et cantava la veu des de dins del cos, la cançó que et va permetre arribar fins avall, a la foscor. Ara, però tens una perspectiva nova i la cançó sona diferent. Expliques el mateix que vas sentir, però el color que agafa és nou. Sents el vent a la cara i ara comença la part reposada del viatge.

(Aquest text, per exemple, tenia una forma inicial, unes primeres notes que establien el camí a seguir,però que no m’acabaven de funcionar. Ha estat tornar-hi i hi he passat per sobre i aquelles notes inicials m’han servit per trobar la forma definitiva. És necessari tornar als textos amb una perspectiva nova. La reescriptura ens salva com a escriptors).

No-escriptura #1: Començar

Al final és tan fàcil com trobar el fil, seguir un pensament. Apuntar-lo. I el full en blanc deixa de ser-ho. Si realment el full en blanc és un problema guixa’l, fes una ratlla, apunta una paraula inventada o posa-hi «hola». No és casualitat que comencin així la majoria de diaris. Es tracta d’estirar del fil sense tornar enrere. Mirar endavant i enfilar el camí. Ja ho diràs d’una altra manera, quan hi tornis, quan sàpigues com acaba. Confia en què ja tornaràs a passar per aquí. A mi la pàgina en blanc no m’intimida especialment, perquè no crec que sigui aquest el problema. A mi el que fa que em costi posar-me a escriure és la mirada «dels altres». I ho poso entre cometes perquè és meva i només meva.

Si acosto l’orella a dins del meu cap, puc sentir la veu d’algú que s’assembla a mi dient-me: vols dir? Què pensaran els altres, quan et vegin escriure totes aquestes tonteries? Si que et creus important, diu, que escrius com si li hagués d’interessar a algú. I coses per l’estil. Però és que aquesta vegada tinc necessitat de comunicar coses, d’explicar-les, per explicar-me-les a mi mateix, perquè vagin quedant fixades en algun lloc i s’ordenin soles. I si algú s’ho llegeix i li pot servir o interessar, doncs endavant, però ja no depèn de mi. És una mica aquest el tema amb l’escriptura: no enfocar la mirada cap a fora, per tal de fer-ho bé i que t’acceptin molt i que pensin «oh, que ben escrit», sinó enfocar-la cap endins, cap al pou d’on surt la veu (no la de dins el cap d’abans, una altra de més profunda, que sol ser més greu), que s’expressa quan té aquesta necessitat de sortir. Escriure és agafar la galleda i anar fent sortir l’aigua del pou per abocar-la a la terra. Sí, el resultat, el text, serà una mica caòtic i si te’l mires gaire estona potser et desanima, però és l’única manera d’aconseguir un text amb vida, que bategui a les teves mans. Si no t’embrutes, la terra no donarà cap fruit. Tu només, com a escriptor, ets qui es cuida que tot funcioni.

Començar és fer el pas, deixar enrere aquest futur de merda que anem projectant, en què tothom se’n riu de nosaltres. Començar és confiar en què això no passi. Que ens deixi d’importar si el que diem és interessant o no i simplement dir-ho. Començar és atrevir-se a marxar de casa, amb quatre duros a la butxaca i sense tenir ni puta idea d’on aniràs. Però sempre arribes a algun lloc, perquè aquesta és la naturalesa del viatge, desplaçar-te d’un lloc a un altre, i el camí agafa forma sol. Per això és important començar i no quedar-se paralitzat davant tot el que pot passar. Començar és viure i deixar que les coses passin.

M’ha costat dos mesos i una setmana escriure aquesta primera entrada. I ara que ja ho he fet, veig un camí més clar dins el meu cap. Se m’acudeixen moltes idees, perquè he tret com un tap i ara l’aigua acumulada surt a raig. Suposo que cada cop hauré d’anar més a les profunditats del pou i no sé què construiré, ni si acabaré arribant a algun lloc, però, hòstia, val la pena intentar-ho.  Al final, el que vull és que l’aigua del riu que em va per dintre corri, sense que calgui fer-ho bé, sense que calgui dir res de gaire important. Només abocar pensaments i, després, donar-los forma (com he fet amb aquest primer text, que s’assembla només en essència al que vaig apuntar a la llibreta).