Com enfocar-ho

Porto uns dies pensant en aquest blog. En com enfocar-ho. Se m’acudeixen idees, però les acabo desestimant totes. Una d’elles era fer entrades com aquesta. Més despullades, sense tota la ferralla dels poemes que hi penjo de tant en tant. Em ve molt de gust. Fa mil anys (és a dir, tres mesos) ja vaig crear una categoria i tot, perquè preveia que em vindria de gust obrir-me una mica d’una altra manera.
I aquí arribem al problema. Obrir-me. Porto una màscara posada, la duc enganxada a la pell a totes hores. Quan parlo amb la meva filla, quan dic hola a la meva dona, quan saludo als altres pares a l’escoleta. Sempre els nervis deformant una cara que no vull que vegin. La cara negra que tinc sota la pell i que se m’escapa per les puntes dels dits quan, per exemple, escric coses com aquesta. Una merda, vaja.
Per això mateix he decidit passar de tot i tirar milles. Sóc així, sóc aquest. Em mostro. Públicament, a més. Tot un repte. La creença que no s’ho llegirà ningú ja no val. Sempre hi ha un lector. I aquesta vegada els ulls que veuen tot allò que escric, els ulls que no se’n van, no hi tenen res a dir.
Si no escric més sovint entrades d’aquest tipus, ja sabeu per què és.