No-escriptura #6: Les altres dimensions (II)

L’escriptura és la porta d’entrada a dintre nostre. Escrivint fem evident les escletxes, les obertures de la roca. El nostre cos és ple d’esquerdes i és quan escrivim que apareixen, quan escrivim d’una manera molt concreta, quan escrivim amb l’actitud de ser honestos, de dir la veritat sobre el que sigui. Quan et perds amb el llenguatge o amb explicacions llarguíssimes del que vols dir, no hi ha esquerdes. Quan dius la veritat apareixen frases que no quadren, que provenen d’un altre lloc, de més avall, de més endins. I és des d’aquí, des d’aquesta altra dimensió que tots portem dins, que connectem amb el que és universal, com si precisament accedint a dins del cos el cos extern es desfés i deixés de tenir sentit parlar d’un jo a qui li passen coses.

Escriure des del cos permet dir la veritat, perquè no hi ha confusió. Les coses són tal com les sentim i la resta importa poc. Encara que siguis injust, escriu-ho, encara que faci mal. Justament no es pot accedir a la veritat de les coses, a les seves profunditats, sense una mica de dolor. És un procés que pot arribar a ser difícil, perquè implica desfer la capa externa de les coses, però indispensable per poder dir alguna cosa i arribar al lector. És un camí fosc cap a dintre, un camí ple d’arestes i d’ombres i estrany, perquè la veritat ho és, perquè els guardians de la veritat són fantasmes i monstres creats per protegir-nos de saber massa coses. Però, quan te’ls trobis, ja dins del passadís, mira’ls als ulls, i veuràs que en els ulls els monstres, dels teus monstres, hi ha una compassió infinita, hi ha un voler cuidar-te. Escriure fa mal, quan diem la veritat, però la veritat ens salva. Parlem del que parlem, cal ser honest i dir les coses. La resta, evitar els túnels.

Tanca els ulls, respira i deixa anar el text que vols fer. Deixa que sigui el que ja és. Dona-li forma des d’aquí, perquè no has d’anar enlloc ni aconseguir res, perquè dins seu ja hi ha totes les respostes. No hi ha temps, deixa que creixi, deixa que parli. Obre els ulls i escriu una primera frase, que potser et semblarà una mica forçada. És normal, acabes de començar i encara ets a dalt, trepitjant el camí d’entrada. Unes quantes més i quan no te n’adonis ja seràs dintre. I vindran els monstres, per evitar que entris i a demanar-te explicacions, com ho han fet sempre als viatgers que anaven més enllà dels límits. Més enllà, et veuràs en altres cossos, dins teu, i entendràs coses de tu que ni sabies que existien. La gràcia d’entrar al text, d’entrar en aquesta altra dimensió fora del temps: que no podràs parar d’escriure, perquè escrivint faràs el viatge, que quedarà com una transcripció allunyada del que has viscut.

La pàgina esdevé un reflex de l’altra dimensió, de la dimensió interna: el teu refugi on poder expressar-te, on poder fer sentir la teva veu, la teva opinió, el que penses, el que sents. Perquè la veu dels altres, perquè els sorolls del món queden mitigats. Fes la prova. Escriu i nota com el món s’atura, com el so de les tecles o del boli que guixa el paper t’hipnotitza i deixes de sentir la resta de coses. Com se’t desactiva la part racional del cervell i emergeix la teva veu, com una aigua interna que brolla i que cau sobre el paper, com un torrent d’aigua, i el mulla i el paper s’estova. I no pots parar d’escriure, no pots parar d’escriure i de dir coses. Aquest és l’objectiu i la meravella d’accedir a dintre, que l’escriptura es fa més fàcil i no veus textos ni paraules, sinó que et veus a tu, et sents a tu amb la necessitat de dir coses. I confies i deixes que s’ordeni i esgotes les idees. I penses que potser, de moment, no té sentit el que escrius (prové d’una altra dimensió, si és confús no passa res) i que, potser, repeteixes coses, però t’és igual, perquè saps que ja hi tornaràs, que ara el més important és deixar sortir el que portes dins, que la teva veu expressi allò que ha d’expressar. Que l’aigua ho arrossegui tot cap a fora, monstres inclosos, que recorri els passadissos fins a la sortida i que s’escapi com un riu, que agafa forma per si sol, sobre el paper.

La nostra veu transformarà el món, li donarà un color diferent. Serem nosaltres i les coses. Saber que la veritat, la dimensió interna fora del temps, és dins nostre ens fa viure d’una altra manera. Escriure ens transforma la manera viure, perquè som més humans quan vivim la vida des de dins, sense la voràgine del temps extern. La calma, mirar la realitat subjacent, veure més enllà de la superfície, ens permet tenir més perspectiva, i abocar-nos a la pàgina perquè la veritat no ens ofegui com una roca que baixa per un pou. Sentir les esquerdes al nostre cos, escriure per obrir-les. Aquesta és l’actitud que ens connecta amb la vida i amb nosaltres, amb la nostra veu, que és el que dona sentit a tot.

La nostra veu i el món, que es transforma.

No-escriptura #5: Les altres dimensions (I)

Potser amb la inspiració és on soc més conscient de l’existència de les altres dimensions. He estat llegint el llibre Universos ocultos, de la Lisa Randall, on parla d’aquest tema i mentre descriu com poden ser aquestes altres dimensions (algunes minúscules, altres de gegantines, corbades, enrotllades, etc.) no podia deixar de pensar en l’escriptura i en aquesta sensació d’estar despert creativament, la sensació d’estar inspirat. Penso que tot parteix de la mirada atenta, en el sentit més ample: quan et ve aquella frase, el cos et porta a l’escriptura, i és una veu profunda que prové d’un lloc que no és el quotidià, que prové d’un altre espai, a través d’una esquerda, o escletxa o passadís a una altra dimensió. La part bona és que el podem recórrer, el passadís, que podem anar a l’origen de la veu. Abans, però, veure més enllà del que és aparent. És allò de no esperar que la inspiració vingui (perquè difícilment vindrà), sinó anar-la a buscar. Fer les connexions. Unir el que és extern amb el que és intern.

Podem veure molt més enllà de la superfície rugosa de la pedra, o de la silueta de l’arbre a mitjanit. Detalls que no quadren, històries latents, personatges que amaguen alguna cosa. El món és ple d’esquerdes a altres realitats, que la gent que escrivim materialitzem en textos. S’hi ha d’entrar, a les esquerdes; s’han de seguir les veus i buscar-ne la font. És així de fàcil i de difícil. Captar les altres realitats, estirar dels fils, seguir els camins. Uns camins que s’endinsen a unes profunditats que de vegades potser no volem recórrer, però que ens porten a algun lloc. Sempre. I quan haguem entrat, quan notem que volem seguir parlant de la pedra o de l’arbre, perquè d’alguna manera ens ajuden a parlar de nosaltres, és quan les barreres es dissolen i els bloquejos desapareixen, perquè no has de fer res més que seguir escrivint. És aquí que pots dir que estàs inspirat, que seria l’equivalent a dir que ets dins. No t’has mogut de lloc, però alguna cosa canvia. I les paraules surten soles i saps cap a on has d’anar. La inspiració es troba en aquest altre món, en aquesta dimensió oculta: la mirada és la porta d’entrada i l’escriptura la de sortida. Quan estem inspirats, quan som dins, ens venen idees que enllacen les imatges desconnectades que tenim al cap, sobre allò que volem dir. S’omplen els espais en blanc del que volem explicar. I com més escrivim més sentit té tot, perquè intuïm les arrels que van per sota. Només amb l’escriptura continuada podem anar il·luminant aquesta foscor inicial, tot i que tampoc ens podem flipar gaire perquè la llum és la d’una llanterna i la foscor seguirà sent immensa. Escriure és confiar. La llum la portem per dintre, i la combinem amb la memòria del que hem anat veient, que torna a quedar a les fosques.

Mentre el llapis o el boli corren sobre el paper, a més, el nostre cervell es va desencaixant i es destensa, i permet més espais en blanc encara. El cos també es relaxa. Ens deixem posseir per una veu de dintre. Sortim del temps quotidià, el temps extern, la voràgine, i entrem en un altre espai temporal, intern, tranquil. Percebem una altra dimensió, i ens hi quedem. Cal empènyer amb força, però, no tenir por d’entrar al buit, de saltar a la foscor. Un cop ho fem, el text surt. Simplement surt, sense necessitat que hi pensem gaire. Ja hi tornarem, des d’un altre lloc més conscient, més superficial, per tal de treballar-lo, per tal de veure que n’ha quedat del viatge. Des de la realitat superficial, directament, és molt difícil escriure. Cal baixar a les profunditats, a les arrels, perforar els espais en blanc i entendre’ls. Accedir a la dimensió fora del temps on ens sentim inspirats i tornar amb aquesta inspiració que ens il·lumina per dins, a escriure i a viure.

No-escriptura #4: Seguir endavant passi el que passi

No publico cap entrada que tracti de la no-escriptura des del dia 9 de gener. Just abans de començar a treballar a l’institut on soc ara.

Han passat cinc mesos.

El canvi de feina d’aquest curs, acabar la novel·la i deixar-la llegir, provar de reescriure el llibre de poemes, tots els textos que he fet per promocionar els meus cursos i tallers (on hi explico la meva manera de fer) i totes les notes de veu que tinc en un grup de Telegram amb mi mateix, esborranys de poemes que encara no he passat a net i que no puc ensenyar mai a ningú. I ser pare i tota la muntanya russa emocional d’aquest últim any.

Tinc prou excuses, me’n sobren, per justificar no haver escrit res en aquests mesos sobre no-escriptura al blog.

Per no haver obert l’aixeta de la meva veu escrita, i deixar que s’expressi com ella vulgui.

Excuses que, a la fi, no serveixen per res més que per justificar-me.

Sé que alguna cosa falla.

Observo si darrere d’aquestes excuses hi ha alguna cosa més, o si realment és que he anat desbordat de feina.

I resulta que, oh sorpresa, per descomptat que hi ha alguna cosa més.

Observo l’última entrada i ho veig: massa estructurada, massa deutora d’una idea. La jutjo i me n’adono que l’he jutjat tot aquest temps. Jo només volia fer notes sobre la meva manera d’escriure. Posar per escrit allò que explico als meus tallers i cursos. Allò que dic en general a tot aquell que em creuo pel mig i té la mala idea de dir la paraula “escriptura” o “tinc un projecte”.

La meva idea era fer notes, deixar anar la veu i veure on em portava. No res gaire llarg, simplement deixar per escrit els meus pensaments sobre la no-escriptura. Aquesta escriptura que neix de dintre i surt com un raig d’aigua cap a fora, emportant-s’ho tot al seu pas.

Com aquest post, que no té estructura ni en tindrà, perquè no el revisaré profundament. La meva intenció és que si llegeixes això, sentis la meva veu. Res més. No em sento còmode amb el to de t'”ensenyaré una cosa que no saps”, perquè bàsicament no crec que jo sàpiga les coses i tu no. Per mi ensenyar a escriure és ensenyar els camins que et porten cap a dintre, i acompanyar-t’hi. I que, en un punt determinat, siguis tu qui t’enfrontis als teus racons foscos, als teus fantasmes, a tu mateix. Tu sol. És el que après en els meus viatges, en els meus escrits, i és l’únic que puc “ensenyar”.

No em sento còmode posant-me per sobre teu. I en les entrades anteriors en algun moment sentia la pressió, auto-imposada, d’haver d’arribar a algun lloc. D’haver d’ensenyar alguna cosa. I ja no. Jo parlo, que em llegeixi qui vulgui i que arribi a la conclusió que vulgui.

D’alguna manera aquest post té la intenció de dir: sóc aquí, no he marxat mai. I no escrivia per aquests motius, per aquestes excuses. I les poso sobre la taula, perquè no em serveixen, perquè el que jo vull és escriure i deixar constància de les coses que penso, per si li serveixen a algú que vulgui escriure. Perquè és la manera que he trobat d’aportar alguna cosa més enllà de les meves històries. Escriure i ja està, i deixar que les coses passin. Escriure i no pensar. No hi ha res com deixar les coses per escrit, per adonar-te que sí, que pots fer-ho, que no, que no cal fer-ho prou bé. I que sí, que n’hi ha prou amb posar-t’hi. Que és igual si han passat cinc mesos, potser en passen menys entre aquesta entrada i la propera. Qui ho sap. Potser la gràcia és no posar regles al joc i escriure sense escriure. Sense escriure res de massa elevat, ni interessant ni res de res. Simplement no-escriure no-textos. Fer notes i deixar que creixin.

Seguir endavant passi el que passi, posant les excuses per escrit, per no amagar res a ningú. Fer llistes d’excuses. Perquè l’Algú que et llegeix (sempre acabes sent tu mateix) sap si li dius la veritat. I val la pena dir-la, i val la pena despullar-la i deixar-la per escrit. Per poder deixar-la enrere i seguir avançant. Per poder deixar de posar excuses, els cementiris en són plens, i fer alguna cosa amb la teva vida, a pesar de la teva vida i de tot allò que no et deixa escriure.

No-escriptura #3: El temps passa massa ràpid


El problema no és el temps. El problema no és l’hora que necessites dedicar-li cada dia, aquella que podries treure de tantes altres coses que no serveixen i que fan que la vida sigui cada cop una mica més grisa. Agafa’t quinze minuts. Ho fas cada dia per tantes altres coses ni tan importants ni tan transcendents com l’escriptura. Saps, però, que aquests quinze es transformen en quaranta i després en cinquanta o seixanta, que quan entres ja no pots deixar d’escriure i que quan no deixes d’escriure els textos s’acaben. I es converteixen en allò que tanta por et feia: un text. Un text de debò, amb cap i peus i mans de text. I et converteixes en pare o mare d’una criatura que camina per si sola i que no (sempre) pots controlar del tot. Que ella va fent i tu vas darrere, perseguint-la, ordenant els petits desastres quotidians. Que si escrius l’alimentes i creix i es fa gran i com més escrius més saps que és impossible tornar allà on eres, quan et deies que no tenies temps per a res i, per tant, no escrivies.

Però arriba un moment en què t’esgotes, perquè escriure cansa a tants nivells que no val la pena ni enumerar-los. De vegades t’encalles, perquè no saps si el teu text és prou bo, si realment valdrà la pena seguir-lo alimentant amb més paraules o si val més tancar-lo en una capsa fins que mori i no deixar-lo mai a la vista dels altres. Però se t’escapa que ja no és teu, que ara té vida i cames i que se t’escapa. Que pots retenir-lo, però que el destí dels textos és marxar de casa, algun dia, quan els consideris preparats (encara que una part de tu sap que això sempre serà impossible). I de vegades el text torna en forma de llibre, de vegades torna per quedar-se un temps, vivint altre cop a l’habitació on va créixer i que no has canviat ni una mica, perquè et necessita allà per cuidar-lo una mica més i per preparar-lo per a la vida. De vegades, els textos s’enamoren de les persones que els llegeixen i ja no els veus més i només et queda el consol trist de saber que és feliç a casa d’algú altre i que allà el cuiden i que allà se’l fan seu. Passi el que passi només esperes que et recordi. Al final ets aquell que un dia va dedicar temps i paraules a fer-lo créixer, sense esperar, de fet, res a canvi (més enllà d’un cert reconeixement, potser la més efímera de totes les coses que esperen les persones).

El problema no és el temps, doncs, perquè el temps passa, baixa com un riu per sota els nostres peus i l’únic que has de fer és decidir si els mulles o no, si et deixes portar per la força del cabal del riu o si t’esperes a la vora de l’aigua, pensant en tot allò que pot sortir malament a l’hora de cuidar el teu text, de fer-lo créixer. De temps, en tens, perquè estàs viu i estar viu vol dir tenir temps. Al final, el problema no és el temps, sinó la por de viure. La por de veure com el teu text et supera, se’n va, es converteix en alguna cosa tangible que no correspon amb aquella idea que te’n vas fer algun dia. Potser arribarà el dia que el veuràs morir en la memòria dels altres, potser perviu més enllà dels segles (potser se’t desconnecta el portàtil per accident i es perd per sempre el text que tant t’havia costat d’escriure). En tot cas, el problema és que esteu vius, si és que això és un problema. I que no sou el mateix cos, que sou dos cossos i dues consciències. I quan el tinguis al davant, ja a punt d’acomiadar-vos, i no sàpigues què dir-li —perquè ho diries tot i res sona prou contundent, al nivell del moment que esteu vivint—, mira’l: és el teu text, fixa’t en com li brillen els ulls, preparat per menjar-se el món i per viure en els ulls dels lectors que vulguin dedicar part del seu temps a conviure amb ell. No cal que diguis res, somriu-li. Fes-li saber que cada moment que heu compartit ha valgut la pena, encara que no sapigueu què passarà ni per on us duran els camins del món. Ni quins nous textos crearàs tu, ni quins nous ulls trobarà ell. Sou al davant l’un de l’altre i, sense paraules, te n’acomiades.