Escriure

És caminar per un laberint de pedres

un laberint d’aquests en què els murs te’ls fas tu

en què si volguessis podries simplement aixecar una mica el peu

i travessar la pedra per passar al passadís del costat

però no ho fas.

Construeixes els murs de pedra

i camines

camines pel passadís llarg que saps que porta al centre

un centre que pots veure

un centre que el tens a tocar

però camines i el camí se’n va

primer cap a la dreta

després cap a l’esquerra

i aquell centre que tenies tan a prop

desapareix

de la teva vista.

Com que fa poc que has començat a caminar

el tens molt fresc i pots orientar-te

saps més o menys cap on va

però el camí, el laberint

et porta per altres llocs

et porta a trepitjar terrenys que no hauries ni pensat que existien

que et porten lluny del centre.

Camines, cada cop més cansat i a poc a poc perds la fe d’arribar al centre

que sembla cada vegada més lluny

i cada cop hi ha més males herbes

cada cop més

que et dificulten veure exactament per on va el camí

és tan difícil de veure que fins i tot et perds

i ja no estàs segur

ni si estàs seguint un camí

ni si estàs en un laberint

ni si hi ha centre

recordes vagament que hi ha centre

però comences a no creure que hi arribaràs algun dia

tot i així camines

perquè tampoc tens l’opció de tornar enrere

has arribat a un punt que el camí només va endavant

que ja no hi ha punt de partida

que el tu que va entrar al laberint ha mort

i només quedes tu, que camines.

El cansament de les cames es fa insuportable, en algun moment

però tot i així avances, camines

perquè saps que en el fons, si hi ha centre, no pot ser gaire lluny

perquè ni tu existeixes ja, ni el laberint

i tens un record feble, un record com una escletxa

d’algú que un dia va entrar a un laberint

d’algú que perseguia un centre

i decideixes confiar i creure-hi

i comences a sentir que és a prop

i el dolor de les cames cau a terra

i vas més enllà

de la poca fe en tu mateix i en el camí

i al final, com qui no vol la cosa

com si fos l’únic final possible

la manera més natural d’acabar

el centre t’espera, i t’acull

respires i t’hi quedes

el gaudeixes

perquè saps que no era al centre

on volies arribar no era al centre

aixeques el cap

i veus un munt de pedres que fan formes

i veus les teves petjades que hi ballen

amb les pedres i les formes

i ja està

era això, escriure.

Néixer forat §

M’assemblo a una estàtua

sí, si m’he d’assemblar a alguna cosa definitivament és a una estàtua

tinc els peus, tinc els peus com de pedra

clavats a terra, no, clavats a terra no

que formen part de terra

que formen part de terra

estic enganxat a les roques que m’envolten

i em sostenen

i alhora

la part de dalt

és com un núvol que es deixa portar pel vent

el vent que transporta les hores del dia pel cel,

i canvia els colors

de les coses.

I el centre del meu cos és com un forat,

que allarga la mà cap als peus

que allarga la mà cap al cap,

però no els toca

i s’enfada perquè pensa

què putes faig aquí?

i es cansa

perquè els braços no li donen per més

§

o potser és perquè el meu centre és un forat

que el cap se m’escapa

i els peus resten immòbils a terra

potser perquè vaig néixer forat

potser perquè vaig morir

també

jo

una mica

L’abisme

 

creux-du-van-994742_960_720.jpg

 

Ells ballen al voltant d’una foguera

piquen de mans, canten

és de nit

i les espurnes del foc substitueixen les estrelles

jo sóc incapaç de riure, de cantar, de ballar, de picar de mans

sóc incapaç de ballar al voltant de la foguera

m’he enretirat una mica del grup

i dels meus ulls hi cau l’abisme

on s’acaba la muntanya

una caiguda llarguíssima, fosca,

més avall, més profunda

del que la meva ment pot imaginar

empasso saliva

perquè allà baix veig com alguna cosa es mou

potser l’aigua d’un llac

potser un monstre

potser les dues coses

i sento que el meu temps s’acaba

i que mentre els altres canten i ballen

a mi se m’acaba el temps

i que quan l’aigua pugi

perquè algun dia pujarà

morirem tots ofegats

sóc incapaç de plorar

tot i que veig el futur claríssim

sóc incapaç de plorar

i els sento dansant

ballant i cantant com energúmens

sense consciència

del que realment està passant

aixeco els ulls cap al cel

està fosc, està apagat

perquè ni els estels volen ser

avui aquí amb nosaltres.

Temps

SplitShire_IMG_2516.jpg

Temps                       en tinc
el que em sobren són excuses
si respiro                  la vida em va més lenta
més temps               que si persegueixo el temps

quan m’observo les mans i els peus
quan estic quiet      sobre la terra
la vida és llarga i hi ha temps
quan recorro els camins de l’aire
quan el cervell roda
se m’acaba el temps
m’ofego

tinc temps perquè estic viu
el meu avi no té temps, la meva àvia no té temps
als meus pares se’ls acaba el temps
però jo tinc el temps d’observar les cares dels meus fills
les cares que creixen
les cares que no tornaran mai a ser tan petites
mai
i mentre ells creixen jo recorro els camins de l’aire
ofegant-me
i no els miro i em sobren excuses per no fer-ho

tinc temps            si respiro tinc temps
i n’hi ha prou d’esperar-lo           de no perseguir-lo amb excuses
n’hi ha prou de quedar-se quiet
mirant-me les mans             els peus         les cares dels meus fills
i el temps arriba
i el temps m’arriba
i em seguirà arribant fins que un dia
deixi de fer-ho
però ja em serà igual
perquè no podré parlar ni pensar ni hi haurà excuses que valguin
només el temps
com un camí de terra           com un camí de pedres
darrere meu                           trepitjat
la memòria
de tot allò que m’ha donat el temps