No tinc els ulls preparats encara

De moment, la meva vida té forma de columna vertebral desencaixada.

La recorro amb els peus descalços, fent equilibris amb els braços.

Hi ha dies que es doblega i, amb un cruixit d’ossos, el final del camí s’acosta.

 

Hi ha una boira amb gust de cansament espès.

Hi ha dies que s’allarga, la columna, i casualment són els dies en què m’adono que respiro.

La boira s’esvaeix i veig només les vèrtebres que trepitjo de colors sense forma.

 

I encara aquella sensació de seguir la cadena que prové dels pares i acaba a la tomba.

No em rellisquen mai els peus, és igual si voluntàriament, cap a l’abisme negre de sota.

Com sabré quant hi ha de la columna vertebral al terra? Cent metres? Un centímetre?

 

Sé que la resposta no hi és, en les arrugues que s’acosten.

Sé que la resposta es troba just als peus. Però no m’aturo.

L’abisme és un mirall i no tinc els ulls preparats encara.

Anuncis

La mà blanca

M’ha tapat els llavis una mà blanca.

La mossego i és de goma. Prové del meu esòfag.

Surt cada vegada que vull parlar

de per què em fan mal els ossos.

La mare deia, cada vegada: «ui, sí, pobret.

Ell i el seu trauma». I jo callava.

I alguna cosa se’m cremava a dins,

perquè l’aire del nas era calent.

Una llavor al meu ventre, blanca.

I ara la mare no hi és. Bé, diguem que no hi ha a prop

la titella que m’ha fet de mare des de sempre.

Hi ha la llavor a la panxa. Ha fet arrels blanques.

N’ha sortit un braç llarg que aparta els òrgans

amb la mà i que m’arriba a la boca.

No hi ha espai per a paraules.

Hi ha la mà. Els meus ulls blancs

busquen culpables: «ets tu qui em bloqueja».

La sala és buida. Sento com ressonen

les meves passes en les parets blanques,

mentre assenyalo amb el dit índex.

«Al costat del dolor dels altres,

el meu lament val poc, però és el meu».

I això no hi ha mà que ho aturi.

Encara que tapi la boca amb el palmell

la massa espesa de paraules s’escola

pels dits oberts.

Rei de fang

Tinc el crani envoltat de fang,
com una màscara.
El rei de fang, em deien.

Vaig sentir un crec,
com una esquerda en un mirall.
I a aquest crec el van seguir més crecs.

Un munt d’esquerdes
van aparèixer en el fang com un riu sec
i un fil de llum em va rascar els ulls.

Un dia un dels trossos va caure, em va caure de la cara,
va caure de la cara cap a terra i es va esmicolar
i els meus peus trepitjaven el fang, perquè estava dret
i els meus peus sentien els trossets de fang clavant-se.

El meu ull dret, que era el que havia quedat lliure, es va obrir
i vaig veure el cel i vaig veure un camí de terra davant meu.
No vaig fer res més que caminar,
clavant-me els trossets de la màscara de fang,
anava caient en trossets petits de fang ressec.
La sang de la planta dels peus regava la terra,
i sentia que valia la pena sentir que avançava.

Al final del camí hi ha un mirall,
un rectangle amb les puntes gastades,
dins una habitació blanca i circular.

Els palmells de les mans oberts,
davant dels ulls, que s’obren.
Entre els dits s’escola la foscor.

Que té dents

No és el blanc.


No és el blanc qui m’estripa el camal dels pantalons amb les dents tancades

i m’impedeix arrossegar el peu cap a la porta mig oberta.


No és el blanc.


És un dolor que no identifico,

que se m’estén pel cos com la terra seca d’un riu mort.

Alguna cosa, dins el cos,

sota la pell, entre els òrgans,

que té dents i que em mossega el camal dels pantalons,

que m’impedeix arrossegar el peu cap a la porta mig oberta.


Un dolor sense nom,

com un nen que s’abraça els genolls

plegant el cos

dins un armari fosc

i que pensa en quan surti d’aquí faré això

i quan surti d’aquí seré allò

i no obre els ulls

i no veu que no hi ha llum


No és el blanc, però segueixo quiet,

inclino el cos cap endavant com per avançar.


No és el blanc, però també té dents