Com enfocar-ho

Porto uns dies pensant en aquest blog. En com enfocar-ho. Se m’acudeixen idees, però les acabo desestimant totes. Una d’elles era fer entrades com aquesta. Més despullades, sense tota la ferralla dels poemes que hi penjo de tant en tant. Em ve molt de gust. Fa mil anys (és a dir, tres mesos) ja vaig crear una categoria i tot, perquè preveia que em vindria de gust obrir-me una mica d’una altra manera.
I aquí arribem al problema. Obrir-me. Porto una màscara posada, la duc enganxada a la pell a totes hores. Quan parlo amb la meva filla, quan dic hola a la meva dona, quan saludo als altres pares a l’escoleta. Sempre els nervis deformant una cara que no vull que vegin. La cara negra que tinc sota la pell i que se m’escapa per les puntes dels dits quan, per exemple, escric coses com aquesta. Una merda, vaja.
Per això mateix he decidit passar de tot i tirar milles. Sóc així, sóc aquest. Em mostro. Públicament, a més. Tot un repte. La creença que no s’ho llegirà ningú ja no val. Sempre hi ha un lector. I aquesta vegada els ulls que veuen tot allò que escric, els ulls que no se’n van, no hi tenen res a dir.
Si no escric més sovint entrades d’aquest tipus, ja sabeu per què és.

Rei de fang

Tinc el crani envoltat de fang,
com una màscara.
El rei de fang, em deien.

Vaig sentir un crec,
com una esquerda en un mirall.
I a aquest crec el van seguir més crecs.

Un munt d’esquerdes
van aparèixer en el fang com un riu sec
i un fil de llum em va rascar els ulls.

Un dia un dels trossos va caure, em va caure de la cara,
va caure de la cara cap a terra i es va esmicolar
i els meus peus trepitjaven el fang, perquè estava dret
i els meus peus sentien els trossets de fang clavant-se.

El meu ull dret, que era el que havia quedat lliure, es va obrir
i vaig veure el cel i vaig veure un camí de terra davant meu.
No vaig fer res més que caminar,
clavant-me els trossets de la màscara de fang,
anava caient en trossets petits de fang ressec.
La sang de la planta dels peus regava la terra,
i sentia que valia la pena sentir que avançava.

Al final del camí hi ha un mirall,
un rectangle amb les puntes gastades,
dins una habitació blanca i circular.

Els palmells de les mans oberts,
davant dels ulls, que s’obren.
Entre els dits s’escola la foscor.

L’Odissea, Homer

El que m’ha cridat l’atenció:

1. La mar és del color del vi.

2. Els herois grecs ploren. Molt. (I també s’embruten de sang i de suor quan claven el bronze de la llança al coll d’algú).

3. Jo venia a llegir les Aventures d’Ulisses i resulta que només ocupen, de l’edició que he llegit, unes cent pàgines de quatre-centes. Ara, la venjança d’Ulisses val molt la pena. Fa temps que no gaudia tant d’un clímax.

4. Els déus passen de tot i els humans no són res més que titelles.

5. Les mil maneres de morir als temps d’Ulisses. La més sorprenent: el que cau per un forat on pensava que hi havia una escala i es trenca les vèrtebres del coll. El millor de tot és que després, quan Ulisses viatja al món dels morts, el retroba i ha de donar explicacions.

Homer, The Odyssey. Ulysses (Odysseus) killing the Suitors of his wife Penelope on the island of Ithaca Homer, blind Greek poet, c. 800 - 600 BCE, Trojan War, epic; illustration after Flaxman (Photo by Culture Club/Getty Images)

Que té dents

No és el blanc.


No és el blanc qui m’estripa el camal dels pantalons amb les dents tancades

i m’impedeix arrossegar el peu cap a la porta mig oberta.


No és el blanc.


És un dolor que no identifico,

que se m’estén pel cos com la terra seca d’un riu mort.

Alguna cosa, dins el cos,

sota la pell, entre els òrgans,

que té dents i que em mossega el camal dels pantalons,

que m’impedeix arrossegar el peu cap a la porta mig oberta.


Un dolor sense nom,

com un nen que s’abraça els genolls

plegant el cos

dins un armari fosc

i que pensa en quan surti d’aquí faré això

i quan surti d’aquí seré allò

i no obre els ulls

i no veu que no hi ha llum


No és el blanc, però segueixo quiet,

inclino el cos cap endavant com per avançar.


No és el blanc, però també té dents