Rei de fang

Tinc el crani envoltat de fang,
com una màscara.
El rei de fang, em deien.

Vaig sentir un crec,
com una esquerda en un mirall.
I a aquest crec el van seguir més crecs.

Un munt d’esquerdes
van aparèixer en el fang com un riu sec
i un fil de llum em va rascar els ulls.

Un dia un dels trossos va caure, em va caure de la cara,
va caure de la cara cap a terra i es va esmicolar
i els meus peus trepitjaven el fang, perquè estava dret
i els meus peus sentien els trossets de fang clavant-se.

El meu ull dret, que era el que havia quedat lliure, es va obrir
i vaig veure el cel i vaig veure un camí de terra davant meu.
No vaig fer res més que caminar,
clavant-me els trossets de la màscara de fang,
anava caient en trossets petits de fang ressec.
La sang de la planta dels peus regava la terra,
i sentia que valia la pena sentir que avançava.

Al final del camí hi ha un mirall,
un rectangle amb les puntes gastades,
dins una habitació blanca i circular.

Els palmells de les mans oberts,
davant dels ulls, que s’obren.
Entre els dits s’escola la foscor.

L’Odissea, Homer

El que m’ha cridat l’atenció:

1. La mar és del color del vi.

2. Els herois grecs ploren. Molt. (I també s’embruten de sang i de suor quan claven el bronze de la llança al coll d’algú).

3. Jo venia a llegir les Aventures d’Ulisses i resulta que només ocupen, de l’edició que he llegit, unes cent pàgines de quatre-centes. Ara, la venjança d’Ulisses val molt la pena. Fa temps que no gaudia tant d’un clímax.

4. Els déus passen de tot i els humans no són res més que titelles.

5. Les mil maneres de morir als temps d’Ulisses. La més sorprenent: el que cau per un forat on pensava que hi havia una escala i es trenca les vèrtebres del coll. El millor de tot és que després, quan Ulisses viatja al món dels morts, el retroba i ha de donar explicacions.

Homer, The Odyssey. Ulysses (Odysseus) killing the Suitors of his wife Penelope on the island of Ithaca Homer, blind Greek poet, c. 800 - 600 BCE, Trojan War, epic; illustration after Flaxman (Photo by Culture Club/Getty Images)

Que té dents

No és el blanc.


No és el blanc qui m’estripa el camal dels pantalons amb les dents tancades

i m’impedeix arrossegar el peu cap a la porta mig oberta.


No és el blanc.


És un dolor que no identifico,

que se m’estén pel cos com la terra seca d’un riu mort.

Alguna cosa, dins el cos,

sota la pell, entre els òrgans,

que té dents i que em mossega el camal dels pantalons,

que m’impedeix arrossegar el peu cap a la porta mig oberta.


Un dolor sense nom,

com un nen que s’abraça els genolls

plegant el cos

dins un armari fosc

i que pensa en quan surti d’aquí faré això

i quan surti d’aquí seré allò

i no obre els ulls

i no veu que no hi ha llum


No és el blanc, però segueixo quiet,

inclino el cos cap endavant com per avançar.


No és el blanc, però també té dents

La carn i els ossos

carn ossos

I.

Parets de carn, pell suor, òrgans,

ossos lligats per un fil prim, com llaunes contra l’asfalt,

presó d’idees que neixen al ventre, s’ofeguen abans de surar a la mandíbula i rasquen les parets de l’esòfag (que és per on pugen),

un mòbil d’extremitats desconnectades del tronc, gotegen sang vermella, i a dalt de tot el cap amb els ulls en blanc i una cinta automàtica travessant pel mig del cervell,

una esfera negra dins les dorsals, que s’expandeix i em corba l’esquena i fa un mal que t’hi cagues,

desert d’aire, només sorra, la mort vesteix de blanc, està contenta i espera. Per què vull el nas si els canals d’entrada i sortida d’aire estan tancats? Per què el vull tenint el túnel àrid que és la boca?,

òrgans morats de l’esforç, tancats en cambres fosques, alimentats amb l’aliment dels animals.

Idees, desitjos, culpa, no m’ho mereixo, projectes: fan cua dins la presó de carn, volen sortir, duen el passaport a la mà, i no els vull atendre: millor fer el manta, millor fugir a poc a poc d’aquesta vida, sense fer soroll, per la porta del darrere.

II.

El futur, el tinc lligat a l’intestí, que l’envolta i l’asfixia. Et vull controlar i te’m moriràs a les mans.

III.

Per què sóc aquí? No en aquesta vida, sinó ara i aquí. La resposta resta sota el meu cervell que, com una pedra cada vegada més grossa, l’aixafa.

IV.

M’he alçat i l’esquena se m’allarga. M’havia crescut recargolada, estava convençut que era més baixet, perquè els nens en general són baixos. I ara se m’estira, m’he alçat ferm i sento tots els queteclecs, el badall dels ossos de l’esquena, de les espatlles, del coll. El badall de l’organisme que encara va en pijama. L’aire surt. I penetra i la vida segueix, aquest no ha estat el meu últim alè. Des d’aquí dalt ja no veig tantes papades ni barbetes. Veig ulls que em miren a la mateixa alçada, un fil que surt i em lliga als ulls dels altres. I parlo i no tremolo. I ja no tinc els dits morats dels fils de titellaire. La vida sense fils, sense equilibris, sense la meva presó de carn en tensió. No m’atrevia a dir és meva i ara potser tampoc. Però m’he alçat i les cames es mantenen fortes, amb els ulls llunyans, amb la columna vertebral com una serp que repta cap amunt, cap a les estrelles. Falta molt poc per dir és meva. Tinc el crit a la gola, preparant-se per al tret de sortida. Què em falta? Em falta escriure ARA!

(Foto: Muriel Villanueva)