L’abisme

 

creux-du-van-994742_960_720.jpg

 

Ells ballen al voltant d’una foguera

piquen de mans, canten

és de nit

i les espurnes del foc substitueixen les estrelles

jo sóc incapaç de riure, de cantar, de ballar, de picar de mans

sóc incapaç de ballar al voltant de la foguera

m’he enretirat una mica del grup

i dels meus ulls hi cau l’abisme

on s’acaba la muntanya

una caiguda llarguíssima, fosca,

més avall, més profunda

del que la meva ment pot imaginar

empasso saliva

perquè allà baix veig com alguna cosa es mou

potser l’aigua d’un llac

potser un monstre

potser les dues coses

i sento que el meu temps s’acaba

i que mentre els altres canten i ballen

a mi se m’acaba el temps

i que quan l’aigua pugi

perquè algun dia pujarà

morirem tots ofegats

sóc incapaç de plorar

tot i que veig el futur claríssim

sóc incapaç de plorar

i els sento dansant

ballant i cantant com energúmens

sense consciència

del que realment està passant

aixeco els ulls cap al cel

està fosc, està apagat

perquè ni els estels volen ser

avui aquí amb nosaltres.

Temps

SplitShire_IMG_2516.jpg

Temps                       en tinc
el que em sobren són excuses
si respiro                  la vida em va més lenta
més temps               que si persegueixo el temps

quan m’observo les mans i els peus
quan estic quiet      sobre la terra
la vida és llarga i hi ha temps
quan recorro els camins de l’aire
quan el cervell roda
se m’acaba el temps
m’ofego

tinc temps perquè estic viu
el meu avi no té temps, la meva àvia no té temps
als meus pares se’ls acaba el temps
però jo tinc el temps d’observar les cares dels meus fills
les cares que creixen
les cares que no tornaran mai a ser tan petites
mai
i mentre ells creixen jo recorro els camins de l’aire
ofegant-me
i no els miro i em sobren excuses per no fer-ho

tinc temps            si respiro tinc temps
i n’hi ha prou d’esperar-lo           de no perseguir-lo amb excuses
n’hi ha prou de quedar-se quiet
mirant-me les mans             els peus         les cares dels meus fills
i el temps arriba
i el temps m’arriba
i em seguirà arribant fins que un dia
deixi de fer-ho
però ja em serà igual
perquè no podré parlar ni pensar ni hi haurà excuses que valguin
només el temps
com un camí de terra           com un camí de pedres
darrere meu                           trepitjat
la memòria
de tot allò que m’ha donat el temps

No tinc els ulls preparats encara

De moment, la meva vida té forma de columna vertebral desencaixada.

La recorro amb els peus descalços, fent equilibris amb els braços.

Hi ha dies que es doblega i, amb un cruixit d’ossos, el final del camí s’acosta.

 

Hi ha una boira amb gust de cansament espès.

Hi ha dies que s’allarga, la columna, i casualment són els dies en què m’adono que respiro.

La boira s’esvaeix i veig només les vèrtebres que trepitjo de colors sense forma.

 

I encara aquella sensació de seguir la cadena que prové dels pares i acaba a la tomba.

No em rellisquen mai els peus, és igual si voluntàriament, cap a l’abisme negre de sota.

Com sabré quant hi ha de la columna vertebral al terra? Cent metres? Un centímetre?

 

Sé que la resposta no hi és, en les arrugues que s’acosten.

Sé que la resposta es troba just als peus. Però no m’aturo.

L’abisme és un mirall i no tinc els ulls preparats encara.

La mà blanca

M’ha tapat els llavis una mà blanca.

La mossego i és de goma. Prové del meu esòfag.

Surt cada vegada que vull parlar

de per què em fan mal els ossos.

La mare deia, cada vegada: «ui, sí, pobret.

Ell i el seu trauma». I jo callava.

I alguna cosa se’m cremava a dins,

perquè l’aire del nas era calent.

Una llavor al meu ventre, blanca.

I ara la mare no hi és. Bé, diguem que no hi ha a prop

la titella que m’ha fet de mare des de sempre.

Hi ha la llavor a la panxa. Ha fet arrels blanques.

N’ha sortit un braç llarg que aparta els òrgans

amb la mà i que m’arriba a la boca.

No hi ha espai per a paraules.

Hi ha la mà. Els meus ulls blancs

busquen culpables: «ets tu qui em bloqueja».

La sala és buida. Sento com ressonen

les meves passes en les parets blanques,

mentre assenyalo amb el dit índex.

«Al costat del dolor dels altres,

el meu lament val poc, però és el meu».

I això no hi ha mà que ho aturi.

Encara que tapi la boca amb el palmell

la massa espesa de paraules s’escola

pels dits oberts.