Temps

SplitShire_IMG_2516.jpg

Temps                       en tinc
el que em sobren són excuses
si respiro                  la vida em va més lenta
més temps               que si persegueixo el temps

quan m’observo les mans i els peus
quan estic quiet      sobre la terra
la vida és llarga i hi ha temps
quan recorro els camins de l’aire
quan el cervell roda
se m’acaba el temps
m’ofego

tinc temps perquè estic viu
el meu avi no té temps, la meva àvia no té temps
als meus pares se’ls acaba el temps
però jo tinc el temps d’observar les cares dels meus fills
les cares que creixen
les cares que no tornaran mai a ser tan petites
mai
i mentre ells creixen jo recorro els camins de l’aire
ofegant-me
i no els miro i em sobren excuses per no fer-ho

tinc temps            si respiro tinc temps
i n’hi ha prou d’esperar-lo           de no perseguir-lo amb excuses
n’hi ha prou de quedar-se quiet
mirant-me les mans             els peus         les cares dels meus fills
i el temps arriba
i el temps m’arriba
i em seguirà arribant fins que un dia
deixi de fer-ho
però ja em serà igual
perquè no podré parlar ni pensar ni hi haurà excuses que valguin
només el temps
com un camí de terra           com un camí de pedres
darrere meu                           trepitjat
la memòria
de tot allò que m’ha donat el temps

No tinc els ulls preparats encara

De moment, la meva vida té forma de columna vertebral desencaixada.

La recorro amb els peus descalços, fent equilibris amb els braços.

Hi ha dies que es doblega i, amb un cruixit d’ossos, el final del camí s’acosta.

 

Hi ha una boira amb gust de cansament espès.

Hi ha dies que s’allarga, la columna, i casualment són els dies en què m’adono que respiro.

La boira s’esvaeix i veig només les vèrtebres que trepitjo de colors sense forma.

 

I encara aquella sensació de seguir la cadena que prové dels pares i acaba a la tomba.

No em rellisquen mai els peus, és igual si voluntàriament, cap a l’abisme negre de sota.

Com sabré quant hi ha de la columna vertebral al terra? Cent metres? Un centímetre?

 

Sé que la resposta no hi és, en les arrugues que s’acosten.

Sé que la resposta es troba just als peus. Però no m’aturo.

L’abisme és un mirall i no tinc els ulls preparats encara.

La mà blanca

M’ha tapat els llavis una mà blanca.

La mossego i és de goma. Prové del meu esòfag.

Surt cada vegada que vull parlar

de per què em fan mal els ossos.

La mare deia, cada vegada: «ui, sí, pobret.

Ell i el seu trauma». I jo callava.

I alguna cosa se’m cremava a dins,

perquè l’aire del nas era calent.

Una llavor al meu ventre, blanca.

I ara la mare no hi és. Bé, diguem que no hi ha a prop

la titella que m’ha fet de mare des de sempre.

Hi ha la llavor a la panxa. Ha fet arrels blanques.

N’ha sortit un braç llarg que aparta els òrgans

amb la mà i que m’arriba a la boca.

No hi ha espai per a paraules.

Hi ha la mà. Els meus ulls blancs

busquen culpables: «ets tu qui em bloqueja».

La sala és buida. Sento com ressonen

les meves passes en les parets blanques,

mentre assenyalo amb el dit índex.

«Al costat del dolor dels altres,

el meu lament val poc, però és el meu».

I això no hi ha mà que ho aturi.

Encara que tapi la boca amb el palmell

la massa espesa de paraules s’escola

pels dits oberts.

Com enfocar-ho

Porto uns dies pensant en aquest blog. En com enfocar-ho. Se m’acudeixen idees, però les acabo desestimant totes. Una d’elles era fer entrades com aquesta. Més despullades, sense tota la ferralla dels poemes que hi penjo de tant en tant. Em ve molt de gust. Fa mil anys (és a dir, tres mesos) ja vaig crear una categoria i tot, perquè preveia que em vindria de gust obrir-me una mica d’una altra manera.
I aquí arribem al problema. Obrir-me. Porto una màscara posada, la duc enganxada a la pell a totes hores. Quan parlo amb la meva filla, quan dic hola a la meva dona, quan saludo als altres pares a l’escoleta. Sempre els nervis deformant una cara que no vull que vegin. La cara negra que tinc sota la pell i que se m’escapa per les puntes dels dits quan, per exemple, escric coses com aquesta. Una merda, vaja.
Per això mateix he decidit passar de tot i tirar milles. Sóc així, sóc aquest. Em mostro. Públicament, a més. Tot un repte. La creença que no s’ho llegirà ningú ja no val. Sempre hi ha un lector. I aquesta vegada els ulls que veuen tot allò que escric, els ulls que no se’n van, no hi tenen res a dir.
Si no escric més sovint entrades d’aquest tipus, ja sabeu per què és.